El 29 de juny de 2011 em van trasplantar el ronyó de ma mare. Vaig estar tres mesos en una habitació de la Fe en aïllament. Les meues ties i tios, la meua iaia Carmen i les meues cosines Àngela i Laura em cuidaven per torns durant el dia. A la nit sempre estava el meu pare. Era molt avorrit i em punxaven molt. Continua llegint
La diàlisi peritoneal vol dir que tens una màquina en l’habitació i no pots tindre ni joguets ni llibres ni res. Sols la màquina i el llit. Si algú entra en la teua habitació, s’ha de posar un barret verd i si et toca, uns guants. També vol dir que tens la casa plena de caixes amb unes bosses de líquid que són les que t’entren pel tub de la panxa i que pots menjar de tot i beure tota l’agua que vols. Continua llegint
Feia uns tres mesos que estava ingressada (no sempre. Entrava i eixia. També m’havien operat d’un peu) en la Fe -la vella- que a mi m’agradava molt perquè érem tres en l’habitació i podíem jugar i vore “La ruleta de la suerte” en la televisió. A mon pare – que era qui es quedava a dormir quasi sempre- no li agradava gens dormir en un silló que estava mig trencat. Continua llegint
Estic de vacances a Màlaga en un campament ple de xiquets que tenen problemes de ronyó. Jo ara quasi no en tinc, de problemes del ronyó, dels altres en tinc a muntó, com tots. Prenc medicació i els meus metges em diuen que estic bé. Ja ho note, ja. Abans no anava cara l’aire. Continua llegint
Vos ho diré en “andalú”: “Ager estaba tan nervioza que le pegué un mordizco a mi hermano Quín”.
Cada vesprada quan arribe a casa agafe el diari i em pose a llegir-lo. M’agrada comentar el que veig amb la meua família. La majoria de vegades no em fan massa cas però, jo continue insistint. Continua llegint
O faig el que em diuen, o…
Si de normal ja és molt cansat tindre un pare, una mare, un germà, una germana, unes iaies, uns tios i ties i uns cosins que no me’n deixen passar una, la setmana abans d’anar-me’n de campament és horrible. Continua llegint
A mi gens. A vegades m’ho diuen i també, subnormal. En ma casa em diuen. “Carme, ni cas”. Un any va vindre un xiquet a la piscina que estava tot el rato dient-me: “Eres tonta” “Eres idiota” “Eres subnormal”. Jo ni volia anar a nadar i això que és una de les coses que més m’agrada. Mon pare va anar a parlar amb la mare del xiquet però res de res. Aquell continuava i ma mare deia: “Carinyet, preciosa, a eixos els falta a tots una bollida”. Continua llegint
Ma mare és mooolt de poble. Quan arriba Nadal porta torrons de Biar a tota la gent que m’ajuda. Quan arriba el 8 de Març, Amparo envia a les meues infermeres i les meues metgesses una flor de color morat. Continua llegint
Els metges em donaren unes gotes de ferro que em posaren les dents negres. Els meus pares em dugueren al dentista per netejar-les. Quan em posaren aquell aparell en la boca em vaig posar a cridar com un conill. Tota la gent de la consulta preguntava què estava passant. Mon pare em deia: “Carme, para ja. Que això no és res que a mi també m’ho fan. Carme, no sigues menuda. Carme, les xiques fadrines no xillen com un conill”. Continua llegint
