O faig el que em diuen, o…

Si de normal ja és molt cansat tindre un pare, una mare, un germà, una germana, unes iaies, uns tios i ties i uns cosins que no me’n deixen passar una, la setmana abans d’anar-me’n de campament és horrible. L’amenaça està en la boca de tots els de casa i a tota hora. O faig el que em diuen o… “no aniràs de campament!”. Després utilitzen l’excusa de què ho fan pel meu bé. “És pel teu bé, Carme. Ho entens? -amb eixa veu mig de penediment que no enganya a ningú-. I jo pense: “En quina mala hora. Deixeu-me en pau!”.

Ho pense sols un momentet perquè de normal, tinc molt bon cor. Així que ja tinc ganes de què arribe dissabte per retrobar-me amb els meus amics i perdre de vista uns dies la insoportable disciplina de la meua família. Este any a Màlaga.