Tinc tres ronyons (2)

fallesFeia uns tres mesos que estava ingressada (no sempre. Entrava i eixia. També m’havien operat d’un peu) en la Fe -la vella- que a mi m’agradava molt perquè érem tres en l’habitació i podíem jugar i vore “La ruleta de la suerte” en la televisió. A mon pare – que era qui es quedava a dormir quasi sempre- no li agradava gens dormir en un silló que estava mig trencat. Ma mare -les poques nits que es quedava- es reballava a terra en un sac de dormir. Allò era com un campament. Una nit que jo ja no em podia moure del llit i estava veient Hanna Montana, va vindre el metge i em va dir que em durien a una altra habitació. Em vaig despertar en un lloc amb unes infermeres molt simpàtiques. Duia una mena de tub al coll i estava enganxada a una màquina. Això és l’hemodiàlisi.

Anava dimarts, dijous i dissabte a la Fe (primer la vella i després la nova) i em passava quatre o cinc hores allà que no sé que em feien però m’agradava molt anar. Hi havia altres xiquets i mentre estava allà podia menjar plàtans, natilles, iogurts i… beure aigua. La resta del temps, no podia beure aigua! Me la donaven en una xeringa. Sols podia beure mig litre al dia però si em menjava un iogurt, havia de descomptar els 125g de líquid. En ma casa amagaren tots els batuts i tot el que duia aigua. Jo buscava a ma germana Mariola i ella me’n donava d’amagat. Si els meus pares se n’assabentaven, li pegaven un calbot o la castigaven. Sempre estava pensant en qui em podia donar aigua. Entrava al supermercat i m’agafava sempre una botella i m’amagava. Un dia vaig tocar el timbre de la meua veïna Candi i em va donar un got d’aigua. Em va dir: “Que tenéis una averia en casa?”. Per la nit m’alçava a beure però obria l’aixeta i no queia res. Despertava a ma mare i li deia: “Tinc sed. Mooolta sed”. I em donava una ratlleta d’una xeringa. “Carme, no pots beure, perleta o et posaràs molt malalta”. Tenia una sed. Una xiqueta em va contar que es bevia l’aigua de la cisterna del vàter. Si m’hagues esforçat una miqueta, jo també me l’hauria begut. La meua iaia Carmen em deia: “Ai! això de la sed és lo pitjor. Lo pitjor”. Quan eixia d’hemodialisi també estava molt cansada.

Després em posaren un tub en la panxa, al costat del melic. Ma mare va aprendre a fer-me la diàlisi en una màquina que em portaren a casa.

Ja podia menjar i beure tot el que volia però la màquina es passava la nit bramant. Això és la diàlisi peritoneal que vos contaré un altre dia.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s