El 29 de juny de 2011 em van trasplantar el ronyó de ma mare. Vaig estar tres mesos en una habitació de la Fe en aïllament. Les meues ties i tios, la meua iaia Carmen i les meues cosines Àngela i Laura em cuidaven per torns durant el dia. A la nit sempre estava el meu pare. Era molt avorrit i em punxaven molt.
Quan millor m’ho passava era quan venia la meua cosina Àngela. A les dues ens agradava el mateix infermer. Es deia Andreu. Sempre volia sopar arròs bullit i m’ho consentien tot. Em volien molt encara que, jo volia marxar a ma casa i gitar-me al meu llit.
Trobava molt a faltar els meus germans i ma mare. Ma germana Mariola estava a Toronto i el meu germà Quim anava de casa en casa i no podia vindre a vore’m. Ma mare estava també maleta en l’hospital o en casa.
Ara ja ha passat tot i vaig cada dos mesos a la Fe. Em punxen una volta i em fa una miqueta de por. Sols un poquet.
Els metges em diuen que estic molt alta i fadrina.
