Això és el que va dir la meua iaia Ángeles quan els meus pares li contaren que havien elegit un tercer sense ascensor per estiuar.

A mi em va agradar molt. Es veia la mar i tenia una terrassa molt gran des d’on mirava com nadaven els xiquets en les piscines dels edificis del costat.

L’alegria em durà poc. El primer dia ma mare m’ajudà a posar-me el biquini i m’untà de cremeta tot el cos. Em posà un barret i em digué: “Carme, veritat que vols anar a la mar? Doncs hauràs de baixar les escales”. Va tancar la porta i em deixà allà tota espantà. Al cap de no sé quant de temps i arrossegant-me com vaig poder, vaig baixar els pisos i allà a la porta estava ma mare asseguda en una cadira llegint el diari. “Molt bé, fadrina, preciosa, què fadrina que eres”. Me’n vaig anar a nadar i quan tornàrem vaig vore que això de les vacances es convertiria en un autèntic calvari. Ara em tocava pujar com fora els tres pisos.

Quan va acabar l’estiu pujava i baixava perfectament les escales. Primer amb un peu a soles i després amb els dos.

Un dia el meu germà Quim va xafar un peix aranya i ma mare el va haver de pujar els tres pisos al braç. Després li deia a tothom: “Xiques, em pensava que se me n’eixia el cor per la gola. Tu saps lo que pesa este Quim meu?”.

I jo pensava: “Quin poc trellat estiuar en un tercer pis sense ascensor”.