A vegades em passen coses que no vull que passen.
Este matí per exemple, quan he tornat de la mar ma mare m’ha dit: “Carme, vés i dutxa’t”. M’he ficat en la dutxa, m’he tret les xancles i el biquini i m’he posat un poquet de sabó. Després no sé com, els ulls han començat a picar-me i quan me n’he adonat, tot estava ple de bromera i ja no em quedava més sabó al pot.
“Mare, mare! Em piquen molt els ulls!”. Ma mare ha entrat i s’ha posat tota feta un bou. “Com t’he de dir les coses? Cal buidar tot el gel cada vegada que et dutxes?”. Jo sols pensava en què els ulls em picaven molt i no els podia ni obrir i li deia: “Jo no he sigut, jo no he sigut”.
Estava patint per si em deixaven sense menjar les pebreres farcides que hi havia per dinar o una setmana sense l’Ipad, que encara és pitjor però, al final, he anat, he abraçat a ma mare i li he dit: “Mare, t’estime molt”. I a ma mare se li ha passat el disgust.
