Esta setmana amb la calor que fa i en tant bé que estic en la platja, he de tornar a l’escola. El meu germà diu: “Carme tu no et queixes que la meua classe és molt pitjor que quasi ni cabem”. Ara, fa dos anys estava morta de por. Continua llegint
A Pou i a mi ens agraden els dolços. A ell els pastissos i a mi les natilles de xocolata. El meu germà vol que li done verdures però Pou diu: “No, no”. Jo també ho dic però al final m’he de menjar un tros de meló. Totes les nits quan acabe de sopar em pregunten: “Carme, què vols de fruita” I jo: “Pot ser una natilla de xocolata?” i ells: “no”. I jo: “Mmmm, aleshores?, què puc menjar?, una natilla de xocolata?”. I ells: “no!, meló” o “bresquilla” o “cireres” o… Continua llegint
A mi l’estiu m’agrada i no m’agrada. No m’agrada perquè no estan els meus germans i he d’anar acompanyant els meus pares per tots els llocs -o em deixen en ca la meua iaia Ángeles i em toca fer barret amb les seues amigues que són un poc beates-. Continua llegint
Ací a casa, els meus pares s’han fartat de contar a tot el món, que ha tingut la paciència d’escoltar-los, que un metge els va comentar quan jo era molt molt menudeta, que jo seria el que “ells!”, els meus pares, volgueren que fóra. Ma mare quan ho conta es posa en un pla dramàtic: “Sí, xica!, que si nosaltres volíem que caminara, caminaria. Que si nosaltres volíem que parlara, parlaria…” i així fins a l’infinit. A mi no m’han preguntat mai que és el que jo volia ser o fer en esta vida. Ni abans, ni ara. Continua llegint
A mi em costa molt fer les coses. No sé si vos he dit que sóc hipotònica. Això vol dir, per exemple, que la meua llengua és com la vostra però a mi em pesa el doble, o una cosa aixina. Continua llegint
