Ací a casa, els meus pares s’han fartat de contar a tot el món, que ha tingut la paciència d’escoltar-los, que un metge els va comentar quan jo era molt molt menudeta, que jo seria el que “ells!”, els meus pares, volgueren que fóra. Ma mare quan ho conta es posa en un pla dramàtic: “Sí, xica!, que si nosaltres volíem que caminara, caminaria. Que si nosaltres volíem que parlara, parlaria…” i així fins a l’infinit. A mi no m’han preguntat mai que és el que jo volia ser o fer en esta vida. Ni abans, ni ara.

Als meus germans en canvi, els meus pares sempre els diuen: “Vosaltres heu de ser en esta vida el que vulgueu, nosaltres no us podem dir què heu de ser o què heu de fer i més si sou majors”.

Ara sí que m’han fotut! Voleu dir que els meus germans, fins i tot el meu germà Quim que és més menut que jo, pot ser i fer el que ell vulga i en canvi jo sols seré i faré el que vulguen els meus pares?