A Pou i a mi ens agraden els dolços. A ell els pastissos i a mi les natilles de xocolata. El meu germà vol que li done verdures però Pou diu: “No, no”. Jo també ho dic però al final m’he de menjar un tros de meló. Totes les nits quan acabe de sopar em pregunten: “Carme, què vols de fruita” I jo: “Pot ser una natilla de xocolata?” i ells: “no”. I jo: “Mmmm, aleshores?, què puc menjar?, una natilla de xocolata?”. I ells: “no!, meló” o “bresquilla” o “cireres” o… Ara que tinc tres renyons puc menjar plàtans però unes falles em vaig posar molt malalteta i a la Fe em van dir que tenia sucre. Irene, la que va a la classe del meu cosí Joan també en té però ella du una cosa a la panxa que és com una punxa i una motxilla amb sucs. Jo faig bicicleta que és un rotllo i ma mare diu que és per les medecines. La veritat és que m’estime més la bici que la punxà que a mi ja em punxen prou.

La meua iaia Carmen també té un Pou en el mòbil. Li l’ha posat el meu germà perquè s’entretinga perquè té la cama un poc malalta i no pot quasi caminar però el seu està primet i és que la meua iaia diu que engreixar sols porta que problemes.

Sí, sí. Ja voldria jo tindre els problemes del meu Pou! Eixe es passa el dia menjant pastissos!