He estat un poc malalta

20141022_132329Esta setmana me l’he passada en la Fe. A mi no m’importa anar. Allà em volen tots molt. Jo quan em veig cara l’edifici eixe tan enorme m’agafa sempre molt de susto i el meu pare, sense que jo li pregunte, em diu: “Carme, al quiròfan no, Carinyo!” i jo ja em quede més tranquil·la. És que jo prenc unes medecines que no sé què fan però crec que m’obliguen a agafar totes les malalties o una cosa d’eixes. Els altres xiquets es queden en casa o van al metge normal però jo si tinc calentura vaig a la Fe.

Dilluns em trobava molt malalteta i damunt em van punxar dues vegades que diuen “no és res, no és res, com un mosquitet, sí i què?”. Jo allà tinc un montó d’amigues que són infermeres o metgesses que a vegades no porten el cartell però jo em sé el nom de totes i vénen de seguida a vore’m i em pregunten què faig i tinc l’ipad a tota hora i veig la Ruleta de la Suerte. Si no vos creieu el que dic, proveu-ho. Un dia vos poseu molt malalts i aneu a la Fe i voreu com la gent és molt simpàtica i et porten el menjar i passa Paqui -que la conec des que era molt menudeta- i et neteja l’habitació i et diu coses boniques. També hi ha una escola i pallassos. I pots tindre la tele tot el dia posada. Però crec que això val diners perquè quan s’apaga ma mare sempre diu: “Estos lladres. Quatre euros més”. El que no m’agrada és el gotero eixe perquè els meus pares no volen que menege la mà i per anar al vàter és un rotllo.

Esta volta tampoc no m’ha agradat una cosa i és que no m’han dut arròs blanc de menjar. Jo m’he passat mesos menjant sols arròs bullit i l’he trobat a faltar. Què bo!

Anuncis

Sóc un poc beata?

foto(17)

Els monitors i monitores dels Júniors de Godella

La meua iaia Ángeles és beata que vol dir que vas a missa amb les altres iaies del poble i et toca netejar l’església. A vegades em deixen amb ella i les seues amigues i jo els ho dic: “Sou unes beates!” i elles riuen: “Ángeles!, esta néta teua, té unes ocurrències!”. La meua iaia un dia em va dir: “Carme tu també eres un poc beata que els dissabtes vas a missa amb els Júniors”. Sí dona!, serà el mateix. Continua llegint

“A mi què em passa?”

amiguescole

Els meus amics del Santa Teresa

Des de ben menuda m’he acostumat a escoltar converses estranyes. La meua germana Mariola sempre preguntava: “Mare!, Enric!, però Carme sap el què li passa?”. I els meus pares: “A Carme no li passa res. S’ha d’esforçar una miqueta més que els altres xiquets i nosaltres l’hem d’ajudar”. Això és el que ells deien però jo els he pillat més d’una vegada parlant de mi perquè sé que els agradaria estar dins de mi i saber què és el que em passa. El meu pare li va dir una volta al meu germà Quim que jo era com una xiqueta que se’n vol anar de viatge amb els seus companys a Madrid però que ells “viatjaven en AVE i jo en un regional” i el meu germà que és el més llest de tots, no va entendre res. Continua llegint

Processons

2013-10-09 13.37.20

Amb els amics Quique, Raquel, Pepe i Lola

Esta setmana a l’escola he treballat la manera de comprar-me un got en el concert que fan un dia d’estos a Godella o no sé on. En ma casa no paren de dir-me que he d’aprendre a comprar i saber el que costa tot. Uf!, un lio. El cas és que després de tanta faena ara resulta que me n’he d’anar a Biar amb ma mare, que no sé quina mandanga fan, però sembla que jo he d’anar precís per vendre tiquets o alguna cosa. Em sap greu per la meua mestra que s’ha esforçat molt i per ma mare. Si em posen a vendre tiquets, no en vendran cap perquè jo el que faré serà abraçar i besar a tot el món i xarrar bona cosa.

També sé que esta setmana hi ha una manifestació i m’encanta. Anem sempre ma mare, els meus germans i jo. També van molts policies amb la porra. Un any va vindre la meua iaia Carmen tota mudà com si se n’anara a un casament. El meu germà Quim li va dir que era una manifestació que es deia processó i per això, crec, va anar a la perruqueria. En eixa manifestació hi ha sempre uns que van amb unes banderoles que la meua germana diu que són de nazis. També va Rita. Un any van començar a tirar-nos les tanques que hi havia pel carrer i a Ximo, un que és amic meu, li tiraren ous. La meua iaia els deia: “Maleducats, maleducats”. I a ma mare: “Si semblen salvatges! Les seues famílies, pobres! Quin disgust de tindre uns fills tan maleducats!”. Eixe any, els meus germans em van agafar de les mans perquè poguera córrer millor i encara que després deien que jo feia cara de por por, ja vos dic que ho vaig trobar molt divertit.