Esta setmana me l’he passada en la Fe. A mi no m’importa anar. Allà em volen tots molt. Jo quan em veig cara l’edifici eixe tan enorme m’agafa sempre molt de susto i el meu pare, sense que jo li pregunte, em diu: “Carme, al quiròfan no, Carinyo!” i jo ja em quede més tranquil·la. És que jo prenc unes medecines que no sé què fan però crec que m’obliguen a agafar totes les malalties o una cosa d’eixes. Els altres xiquets es queden en casa o van al metge normal però jo si tinc calentura vaig a la Fe.

Dilluns em trobava molt malalteta i damunt em van punxar dues vegades que diuen “no és res, no és res, com un mosquitet, sí i què?”. Jo allà tinc un montó d’amigues que són infermeres o metgesses que a vegades no porten el cartell però jo em sé el nom de totes i vénen de seguida a vore’m i em pregunten què faig i tinc l’ipad a tota hora i veig la Ruleta de la Suerte. Si no vos creieu el que dic, proveu-ho. Un dia vos poseu molt malalts i aneu a la Fe i voreu com la gent és molt simpàtica i et porten el menjar i passa Paqui -que la conec des que era molt menudeta- i et neteja l’habitació i et diu coses boniques. També hi ha una escola i pallassos. I pots tindre la tele tot el dia posada. Però crec que això val diners perquè quan s’apaga ma mare sempre diu: “Estos lladres. Quatre euros més”. El que no m’agrada és el gotero eixe perquè els meus pares no volen que menege la mà i per anar al vàter és un rotllo.

Esta volta tampoc no m’ha agradat una cosa i és que no m’han dut arròs blanc de menjar. Jo m’he passat mesos menjant sols arròs bullit i l’he trobat a faltar. Què bo!