Carme!, tu no la perdones, li has de demanar perdó!

Damunt!

El cas és que divendres de matí ma mare em va dir que vindria per mi a l’escola perquè havia d’anar a la Fe. A mi em fa feredat. Ma mare em va dir que no em punxarien però, després de tants anys, algú s’ho creu?

Estava tan nerviosa que li vaig pegar un bon mos a la meua amiga Gal·la que és la que més m’estime.

La resta vos la podeu imaginar. S’acabava el món.

El pitjor de tot és que les meues mestres em van demanar que em disculpara. Ho vaig fer. La meua amiga que m’estime més que ningú va plorar com jo.

I quan va arribar ma mare no va entendre res: “Carme!, tu no l’has de perdonar, és a ella a qui li has de demanar perdó”. Que complicada és esta vida de major, la veritat. Des del primer moment li he dit: ” Et perdone”. I Gal·la m’ha entés.