Camacuc

20150114_194732

Cada dia quan torne a casa després de l’escola el primer que faig és vore si ens ha arribat el Camacuc. Ma mare em diu: “Carme!, no cal que ho preguntes sempre. Et va arribar l’altre dia”. L’altre dia? Si ja el tinc mig trencat de tant de mirar-lo! Jo crec que tinc tots els camacus. La meua germana Mariola els va heretar de ma tia Gràcia i Quim i jo encara estem subscrits. Ma mare un dia ens va dir: “I si ara li passem la subscripció als vostres cosins Gràcia i Manuel? Ells estan en Perú i no ho tenen tan fàcil per llegir en valencià i vosaltres ja sou molt majors, no?”. I jo: “Ni pensar-ho”.

A mi els cosins menuts em cauen fatal. Quan la meua cosina Maria d’Ontinyent era menuda li espolsava sempre un bon estiró de monyo i ella es posava a plorar, la molt menuda, i de seguida tots a besar-la i a dir-li com era de guapa i a mi, en canvi, que era una menuda gelosa i que no em voldria ningú. A Ferran i a Miquel encara els pegue de tant en tant un mos o un pessic però ara a qui no suporte és a la meua cosina Gràcia perquè és molt xuleta i ma tia Maica la vol molt més que a mi.

Ma mare ens diu les coses i després se li obliden i per això reb encara el Camacuc que és la que més m’agrada i la Pelitrúmpeli també però eixa la compre en la llibreria i si el Camacuc no arriba quasi mai i, per això els tinc mig trencats, la Pelitrúmpeli no sé què li passa però crec que fa dos anys que tinc el número 8 que li vaig comprar a Paco, el de La Fona d’Oliva.

Anuncis

“No molestes”

20150117_112632

A mi m’agraden molt les festes. A ma casa són molt de festes. A ma casa també es posen tots molt nerviosos quan arriben les festes. Les meues iaies són les que més nervioses es posen i després ma mare.

Este cap de setmana ha eixit el rei Pàixaro a Biar i, uf! Dissabte de matí la meua iaia Carmen estava fent coques i rotllets i jo vaig anar a vore-la i el primer que em va dir: “Carme, ací tenim molta faena. No molestes”. El meu pare se’n va anar a comprar i em va deixar a la Casa de Cultura on estava ma mare i què em va dir quan em va vore?: “Carme!, no molestes que ací estem preparant la festa” i jo vaig anar i em vaig menjar un tros de coca que estava boníssima.

A la nit em vaig escapar de ma casa i me’n vaig anar a cals meus tios Alonso i Carmen perquè eixa és la casa del rei Pàixaro i ma mare: “Vés-te’n amb el pare i no molestes”. Ja estava un poc farta de què es passaren tot el dia dient-me: “No molestes” quan jo el que volia era passar-m’ho bé i posar-me la brusa de sant Antoni i saludar a tota la gent que són molt amics meus així que, estaven tots tocant la dolçaina i el rei i els balladors estaven preparats per a eixir a fer la volta i jo em vaig llançar a besar-los a tots i ma mare em va treure d’un grapat i sabeu què és el que em va dir?: 

”Carme, no molestes!”.

Els de la meua família són tots molt pesats i molesten molt.

Voro “Manilla”

2013-03-30 carme7

El meu amic Voro és fuster i és del Barça. I és de l’Alqueria i sa mare és una de les amigues beates de la meua iaia. Li diuen Vicentica. A Voro li falta un tros de dit. El dia que li vam vore el dit tallat, el meu germà i jo ens vam espantar molt i Voro li va dir al meu germà: “Quim!, això li passa a tots els fusters. Encara com que ha sigut la punta del dit que si arriba a ser la punta de la fava…!”

Jo ara ja no me’n recorde molt d’eixe dit però abans cada vegada que el veia li deia: “Voro, mostra’m el dit” i ell em deia: “Carme, per l’únic que em sap greu és perquè amb este monyó no em puc furgar el nas”. O també: “Voro!, et fa mal eixe dit? T’han punxat?” i Voro em deia: “Que va!, això no fa gens de mal i ara lligue més. No veus que totes les xiques em pregunten què m’ha passat en el dit?”.

Voro sempre em diu: “Carme, ja tens xicot?, una fadrina tan guapa com tu segur que té nóvio”, i jo sempre li dic que sí i Voro: “Porta eixe nóvio i me’l presentes i li faré jo una escolteta a eixe que si a mi no m’apanya ho té clar que jo tinc molt bon ull per a tot això”. Això també li ho diu a les meues cosines i a la meua germana i a Alba de Biar i fins i tot a ma tia Gràcia que és major però Voro és que vol controlar-ho tot i és molt graciós i a mi em vol molt perquè em coneix des que jo era una bebé menudeta. A la seua dona li diuen Carmen com a mi però amb ena i quan ve a ma casa de la platja de Piles ens porta una coca que està molt bona i que ens mengem de seguida perquè si no ma mare els diu que se l’emporten.

A mi m’agrada agafar-me del seu braç quan fem excursions perquè podem cantar les cançons de Sau que ell també se les sap. I és que sempre em diu: “Carme!, jo ho sé tot”.

 

“Ací hi ha un mort!”

 

20150104_123731Jo quan era menuda i anava a comprar els meus pares em deien: “Carme, llig què posa en el paquet” i jo m’estava una bona estona intentant saber què posava. Ara també ho faig encara que ja sé llegir.

L’altre dia la meua iaia ens va fer anar al cementiri a posar-li flors al meu iaio. Jo no me’n recordava de què era un cementiri i la meua iaia ens va dir: “Segur que no heu vingut mai! Quins pares que teniu!.

Em va agradar molt i jo anava llegint el que posava en aquells cartells i la meua iaia ens contava als meus germans i a mi qui hi havia en cada caseta d’eixes: “Ací està la besàvia Tona. Ací el iaio, ací els besavis José Maria i Salut. Ací un angelet que era cosí de ta mare, ací el teu cosí…”. Jo intentava llegir molt ràpid però, ells se n’anaven a un altre lloc i no podia acabar les coses escrites i sols em deixaven vore les fotos i el nom i, de sobte, vaig llegir: “Va morir el dia…” i, els vaig dir: “Ací hi ha un mort! Iaia!, ací hi ha un mort!”. I la meua iaia em va dir: “Què reforta que eres, en un cementiri tot el que hi ha són morts!”.