Necessite una seguida

20141107_123512

 

Això em diuen a casa, i es riuen. No tinc ni idea de què vol dir perquè em costa a vegades entendre les bromes que em fan. La meua iaia Carmen em diu: “Carme, tu a la marxeta. Despertar-te, la dutxa, esmorzar, anar a l’escola…, quan et trauen de la rutina et desbarates”. El meu mestre Paco Raga diu el mateix. Jo he tret unes notes boníssimes i a casa estaven molt contents i Paco ha escrit al butlletí: “La nostra Carme -eixa sóc jo- va fent marxeta i guanyant en autonomia. Amb ratets més nervioseta i d’altres més calmadeta (el calendari de festes del segon trimestre és extens i això està clar que causa alteracions…), però va fent-se major i comprén que és el que s’espera d’ella”.

 Continua llegint

El “meneíto”

IMG-20150322-WA0017

Jo quan estic parada per exemple esperant que canvie el semàfor, no sé què m’entra però em pose a moure’m com si fos Xavi Castillo fent de Capità Moro. En ma casa em diuen: “Carme, ja estàs fent el meneíto?, para ja!”. L’altre dia que jo estava esperant que arribara el metro em vaig posar a fer el meneíto i la gent que estava al meu costat va començar a separar-se de mi. Això a mi em fa molta ràbia perquè jo no faig res, sols em moc un poquet i a vegades els toque un poc però hi ha qui s’espanta o algo perquè hi ha gent que és molt rara. Un altre dia estava en un concert i em vaig posar a moure’m molt però crec que va ser per la música i unes xiquetes es van posar a cridar totes boges i ma mare els va dir: “No cal exagerar tant que no té l’Ebola!” perquè era en estiu i en la tele no parlaven més que de l’Ebola i d’un güelo retor.

En ma casa que són un poc pesats i sempre estan preguntant-me coses em diuen: “Carme, per què fas el meneíto?”. I jo que sé. Igual ho faig perquè tinc una cama més llarga que l’altra. A ma germana no li pregunten res i està tot el dia tocant-se el monyo i això és horrible perquè es deixa els pèls per on va. Faig el meneíto perquè m’agrada i perquè em dóna la gana, ala!

 

Vull anar al Gran dictat

20150308_194746

Quan era menuda i el meu germà Quim i a jo anàvem en el carret de bessons, besant-nos i abraçant-nos, els meus pares no paraven de molestar-nos: “Carme!, has vist l’elefant que acaba de passar?”. I jo havia de dir: “No és un elefant, és un gat” o un gos o un xiquet o una güela. O estava menjant-me tranquil·lament el plat d’arròs caldós amb els fesols de careta que planta la meua iaia Ángeles en l’Alqueria, i em soltaven: “Carme! que bons que estan els macarrons” i jo havia de dir: “Noooo!, que no són macarrons que és arròs caldós”. Ni per a dinar em deixen tranquil·la. Molt pesats.

Ara que sóc fadrina el que més m’agrada és que arribe l’hora del Gran dictat perquè vol dir que ja he sopat i estic menjant-me el ioguret o la taronja i estic cansadíssima i ja em puc posar les ulleres que em va dur ma germana perquè jo vull anar al Gran dictat i que em donen unes ulleres com les que es posen els concursants. Estic molt atenta a les paraules que van apareixent i ja tens a ma mare o al meu pare o als meus germans: “Carme!, quina paraula ha eixit?”. “Carme!, a vore si tu saps lletrejar eixa paraula, vinga!, fadrina!”. “Carme!, què li ha passat a eixa xica?, per què no guanya?”. I jo que ja estic farta de tot el dia els dic: “perquè és molt lletja!”. I ells: “Carme!, el que més t’agrada és insultar. T’haurem de rentar la llengua amb lleixiu”. Sí, damunt!