Quan era menuda i el meu germà Quim i a jo anàvem en el carret de bessons, besant-nos i abraçant-nos, els meus pares no paraven de molestar-nos: “Carme!, has vist l’elefant que acaba de passar?”. I jo havia de dir: “No és un elefant, és un gat” o un gos o un xiquet o una güela. O estava menjant-me tranquil·lament el plat d’arròs caldós amb els fesols de careta que planta la meua iaia Ángeles en l’Alqueria, i em soltaven: “Carme! que bons que estan els macarrons” i jo havia de dir: “Noooo!, que no són macarrons que és arròs caldós”. Ni per a dinar em deixen tranquil·la. Molt pesats.

Ara que sóc fadrina el que més m’agrada és que arribe l’hora del Gran dictat perquè vol dir que ja he sopat i estic menjant-me el ioguret o la taronja i estic cansadíssima i ja em puc posar les ulleres que em va dur ma germana perquè jo vull anar al Gran dictat i que em donen unes ulleres com les que es posen els concursants. Estic molt atenta a les paraules que van apareixent i ja tens a ma mare o al meu pare o als meus germans: “Carme!, quina paraula ha eixit?”. “Carme!, a vore si tu saps lletrejar eixa paraula, vinga!, fadrina!”. “Carme!, què li ha passat a eixa xica?, per què no guanya?”. I jo que ja estic farta de tot el dia els dic: “perquè és molt lletja!”. I ells: “Carme!, el que més t’agrada és insultar. T’haurem de rentar la llengua amb lleixiu”. Sí, damunt!