Sóc del PP i del Madrid

10371754_518747708251374_5864623270931544531_n

“Pare!, tu eres polític?” I el meu pare: “Sóc advocat”. “Mare! Tu eres polític” I ma mare: “Com?”.

Ara a casa tots som polítics perquè estem de campanya i jo vaig a uns llocs on hi ha molta gent i de seguida que em veuen em donen una bandera i la gent es posa a parlar i no para de parlar i quan ix el meu pare, jo ara aplaudisc però abans plorava perquè no em deixaven estar amb ell. El meu pare no està mai en casa i ja estem un poc acostumats però ara ma mare també fa discursos i se’n va anar a fer-se un vídeo i em va tocar estar tot el dia aguantant una solana sense barret ni botelleta d’aigua que me la vaig beure de seguida.

Els meus germans i jo estem un poc preocupats perquè tindre un pare polític vol dir que sempre parla per telèfon i té coses “molt importants” i així no t’acompanya als llocs on van els pares. Ara també tenim una mare política i no vull imaginar-me si torna a vindre la cangur.

Perquè si tens uns pares polítics, també tens sempre una cangur que arriba els caps de setmana i es posa en la tele el Sálvame i has d’aguantar-te.

Tindre uns pares polítics també és molt divertit perquè si t’amenacen en castigar-te sense l’Ipad, els soltes: “Sóc del PP i del Madrid” i aleshores els que es castiguen són ells.

 

 

Anuncis

No puc amb la pols!

IMG-20150420-WA0002

No m’agrada gens torcar la pols. A mi els dissabtes em donen un drap i un pot de xuf, xuf i au!, a netejar. Jo estic allà torcant la pols i em fa mal la panxa i me n’entre al vàter xicotet i em pose a jugar amb l’Ipad que m’agrada més i sempre ve ma mare a fastidiar-me. A torcar la pols!”.

La setmana passada me’n vaig anar a Biar i allà semblava que cada dia era dissabte. La meua iaia Carmen fins i tot volia posar-me una bossa de plàstic al cap perquè ajudara a ma tia Gràcia a pintar l’entrada de casa, sí, home! “Iaia, és que em fa molt de mal el cap i la panxa”.

Ma mare netejant balcons, finestres, llums, portes i jo amb el drap i el xuf, xuf de torcar la pols. Quan em cansava d’estar en casa me n’anava a ca ma güela i d’allà a ca ma tia i després a ca la tia Pipita a vore a Salu, la xicoteta, però en totes les cases estaven totes vinga netejar.

I és que a Biar arriben les festes i la gent de Biar sembla que no estiga ben acabada. Jo cada dia li preguntava a ma mare: “Quan anem a la perola dels Moros Vells?” perquè jo havia anat a Biar a la perola que enguany em va tocar de pota i jo mirava els trossos de carn i tenien pèls. A mi la perola no sé si m’agrada o no m’agrada però tenia moltes ganes de vore a Miquel que és amic de la meua germana Mariola i és guapíssim i vull que siga el meu nóvio. I també a Iván que fa d’infermer però no em punxa i a Alba, i a Gràcia i a l’altra Gràcia, i a Sofia i a Mari Carmen i a Carlos i… no volia torcar la pols.

Miquel “el Bombo”

20150406_135220

El meu amic Miquel fa unes paelles boníssimes i també va a Oliva als Tuaregs i els fa mil o un milió o dos milions de pilotes amb col arrissada que jo vaig anar un dia i vaig vore el perol i cabíem el meu germà Quim i jo i segur que els meus pares no ens trobaven. Miquel també toca la trompeta i la dolçaina i fa uns pastissos de cama-roges del seu hort, que no et caben en la boca i després ja no pots ni dinar i damunt s’enfaden en mi perquè no dine.

El meu amic Miquel és ferrer que vol dir que a ma mare se li trenca la persiana de la platja de Piles i li telefona. També vol dir que, si eres la seua amiga, et fa unes paral·leles i te les porta a l’Escoleta el Trenet i no li has de pagar o li regales una botella de vi o una bosseta de risquetos.

Miquel és molt amic meu i és el pare de Miquelet i Isa i quan jo encara no caminava i ja tenia 2 anys el metge de la Fe li va dir als meus pares que m’havien de comprar unes paral·leles per a poder caminar però no hi havia de la meua talla i Miquel me’n va fer unes xulíssimes, que em va mesurar en un metro, i tots els del Trenet volien passar per elles però eren per a mi i per a Joan que tampoc podia caminar. Els morruts del Trenet es passaven el dia pel mig de les paral·leles amb la bici, el carro o parlant per telèfon i Joan i jo també però un poc obligats i no ens agradava que ens manaren massa.

Jo a Miquel me l’estime molt perquè em va fer les paral·leles i vaig aprendre a caminar de seguida, que ja estava farta d’anar sempre en carro, però tots els xiquets i xiquetes del Trenet també el volien molt perquè eixa joguina no estava en les altres escoletes que eren més de pijos de València.