El meu amic Miquel fa unes paelles boníssimes i també va a Oliva als Tuaregs i els fa mil o un milió o dos milions de pilotes amb col arrissada que jo vaig anar un dia i vaig vore el perol i cabíem el meu germà Quim i jo i segur que els meus pares no ens trobaven. Miquel també toca la trompeta i la dolçaina i fa uns pastissos de cama-roges del seu hort, que no et caben en la boca i després ja no pots ni dinar i damunt s’enfaden en mi perquè no dine.

El meu amic Miquel és ferrer que vol dir que a ma mare se li trenca la persiana de la platja de Piles i li telefona. També vol dir que, si eres la seua amiga, et fa unes paral·leles i te les porta a l’Escoleta el Trenet i no li has de pagar o li regales una botella de vi o una bosseta de risquetos.

Miquel és molt amic meu i és el pare de Miquelet i Isa i quan jo encara no caminava i ja tenia 2 anys el metge de la Fe li va dir als meus pares que m’havien de comprar unes paral·leles per a poder caminar però no hi havia de la meua talla i Miquel me’n va fer unes xulíssimes, que em va mesurar en un metro, i tots els del Trenet volien passar per elles però eren per a mi i per a Joan que tampoc podia caminar. Els morruts del Trenet es passaven el dia pel mig de les paral·leles amb la bici, el carro o parlant per telèfon i Joan i jo també però un poc obligats i no ens agradava que ens manaren massa.

Jo a Miquel me l’estime molt perquè em va fer les paral·leles i vaig aprendre a caminar de seguida, que ja estava farta d’anar sempre en carro, però tots els xiquets i xiquetes del Trenet també el volien molt perquè eixa joguina no estava en les altres escoletes que eren més de pijos de València.