Ara sóc VIP VIP

Txema Rodríguez em va fer la foto

Txema Rodríguez que és fotògraf també em vol molt

Jo com que sóc VIP VIP, l’altre dia me’n vaig anar amb la meua iaia Ángeles, el meu tio Paco i els meus germans a una cosa que feien en les Corts i que ma mare no volia vindre perquè diu,”Enric, estic fins al pirri!” i ens van ficar en una sala mig fosca que estava tota plena de gent mudà i amb una tele que semblava un cine però no feien pel·lícules. Allà estaven tots de festa i cada vegada que deien un nom la gent aplaudia i jo era la que aplaudia més de tots perquè es van passar tot el temps dient Enric Morera, Enric Morera i jo: “Papi”, “guapo!”, i la meua iaia em deia: “Xica, calla!” i els meus germans es reien i li deien a la meua iaia: “Que diga el que vulga!”. I la meua iaia: “Sí, però està “llamant” l’atenció. Tots la miren”. I què? Si estic contenta, què passa?

Jo també volia anar a vore a Joan Ribó que és molt amic meu però sols va anar Quim que em va dir que li va tocar estar tot el temps al costat d’un disfressat de militar o mariner o guàrdia civil i ni es movia,  i em vaig haver de conformar en quedar-me al carrer amb ma mare i molta altra gent i em posaren una pinta de fallera i quan va eixir Joan Ribó ma mare em tenia agafada de la mà com si fóra una menuda però jo em vaig soltar i me’n vaig anar abraçar-lo perquè a Ribó sempre m’ha agradat besar-lo molt.

Ara isc de casa i la gent em diu: “Carme, hauràs de canviar el nom del teu blog perquè Rita ja no és alcaldessa”. I què?

Anuncis

“Em depiles?”

IMG-20150607-WA0013

A mi m’ixen uns pèls! Llargs llargs i negres negres. Ma mare sempre diu: “No sé a qui li sembles, tan peluda”. Doncs, està claríssim, a mon pare que té barba. Jo és que tinc molts pèls perquè em prenc moltes medecines i fa temps se’m va caure tot el monyo de darrere però m’eixien més pèls en les celles i els braços i els meus germans es reien de mi: “Carme!, ets una osseta de peluix” i Mariola: “Ja voràs quan t’hages de treure tots eixos pèls”.

Jo quan estic en l’escola i diuen: “Carme, fins dilluns. Bon cap de setmana”, ja sé que l’endemà ma mare em dirà: “Carme!, a depilar-te. I porta’t bé”. I jo m’amague dins del vàter i quan note que estan a punt de tirar la porta, no puc fer altra cosa que eixir i pensar en alguna altra cosa però no em ve res al cap, i clar, és tot un desastre i, unes suades!

Perquè, vosaltres sabeu el que és que et tiren la cera calenta pels ulls i per la boca? O que et socarren les cames i els sobacos? I sabeu què és que damunt et diguen que és per la teua culpa perquè no t’estàs quieta? Com vaig a estar quieta si no fan més que pegar-me estirons? L’altre dia li vaig pegar una manotà tan forta al pot de la cera que ma mare va haver d’anar a tallar-se el monyo i jo em vaig posar a riure però em queien unes llàgrimes molt grosses perquè havia de dissimular i després va ser pitjor perquè ma mare em va obligar a netejar tota la cera fastigosa que hi havia per la paret, per terra, per la tovallola i pel llit.

Ara, després de l’empastre,  vorem si em deixen una miqueta tranquil·la però crec que serà pitjor perquè he d’anar a la platja i posar-me el biquini.