Ara ja bese a Rita, i tot!

Jo dissabte vaig besar dos o tres milions de “güeles” que van vindre a vore’m cantar en la presentació del meu llibre, que és meu i no de ma mare ni de Cristina, i com em prenc unes medecines que fan que em pose malalta si estic amb algú que per exemple, li fa mal la gola, doncs, després he tingut angines. O igual és que vaig besar a Rita.

I és que quan vam acabar de la Fira me’n vaig anar amb Martí, Empar i David que són uns amics meus de Catarroja que és un poble on jo vaig a menjar una cosa horrible que és una serp tota molla amb molta pudor d’all i que a ma mare li agrada molt però que el meu pare no pot ni olorar però dissimula, i a qui vos penseu que ens vam trobar?: a Rita Barberà!, que eixa sí que està “güela”, “güela”. I Martí que és guapíssim i és molt simpàtic – com jo-, va i li diu: “Senyora Barberà!, sap qui és?”, que volia dir qui era jo i jo li vaig contestar: “Me das un beso bonita?, no!”, “Me das un beso bonita?, no!”,”Me das un beso bonita?, no!”…

Però jo crec que ja estava mig malalta perquè de seguida li vaig fer dues besades i ara a casa em diuen que sóc una traïdora, que ja no tinc principis ni res i que la fama se me n’ha pujat al cap. I què?, per això ara sóc escriptora i em tenen enveja.

Anuncis

I jo, què em pose?

 

IMG-20150913-WA0002

Jo això li ho sent dir a ma mare seguit seguit. Per exemple, el meu pare li diu: “Tona que demà m’has d’acompanyar a -no sé on-“, o “hem d’anar al casament de…” i ma mare sempre contesta: “I jo, ara què em pose?”.

I este dissabte que jo acabava d’arribar de Roma, on me n’he anat de viatge de final de curs, i he tornat mig malalta i amb un mal de peus horrible de tant que m’han fet caminar, vaig obrir el meu armari i vaig començar a triar-me el vestit que m’he de posar perquè he de presentar el meu llibre que, m’encanta!

Però, vos penseu que em deixaren? Enric em va posar cara un muntó de fulls perquè començara a escriure el meu nom: “Carme, vés practicant que entre que et costa molt escriure i que a tu sols t’agrada fer-te fotos, a vore si la gent se’n va sense la teua dedicatòria!”. Però, això de la presentació no és una festa? Aleshores tots aniran vestits de festa i jo encara no sé què m’he de posar? I si és una festa, què és el que volen, que em passe la vesprada treballant i escrivint com si estiguera a l’escola? Perquè si a mi sols em volen per a fer faena, a mi, a mi que no em busquen.

He escrit un llibre

 

portada_amiqempassa_web-209x300

Com si no tinguera jo altra cosa per a fer, sabeu?

I m’han fet suar un muntó perquè en ma casa quan els entra alguna cosa en el cap tu ja pots dir-los que no et fan ni cas.

Total, que la cosa va començar en les vacances de Nadal que tots els meus amics estaven pensant en què els havien de portar els reis i jo estava esclavitzada repassant els meus escrits. Ara, la Pasqua ha estat encara pitjor, perquè no m’han deixat ni menjar-me la mona tranquil·leta.

A casa els meus germans em diuen: “Calla, Carme!, ja pareixes l’Ana Rosa Quintana” -que és una petarda que veuen les meues iaies de matí per la tele-. I és que sembla que la dona esta té un “negre” o un “xinés”que li escriu els llibres i per això ella és famosa.

Jo tinc a ma mare que m’ajuda molt i també a Cristina Durán que m’ha fet uns dibuixos que són els dibuixos més bonics que heu vist en la vostra vida, de veritat i que m’agraden tant que me’ls he de posar tots en l’habitació. I també tinc a Manolo Gil i a Xavi Bellot i a tota la gent que m’estima, que eixos sí que en sou un cabàs.