Miquel “el Bombo”

20150406_135220

El meu amic Miquel fa unes paelles boníssimes i també va a Oliva als Tuaregs i els fa mil o un milió o dos milions de pilotes amb col arrissada que jo vaig anar un dia i vaig vore el perol i cabíem el meu germà Quim i jo i segur que els meus pares no ens trobaven. Miquel també toca la trompeta i la dolçaina i fa uns pastissos de cama-roges del seu hort, que no et caben en la boca i després ja no pots ni dinar i damunt s’enfaden en mi perquè no dine.

El meu amic Miquel és ferrer que vol dir que a ma mare se li trenca la persiana de la platja de Piles i li telefona. També vol dir que, si eres la seua amiga, et fa unes paral·leles i te les porta a l’Escoleta el Trenet i no li has de pagar o li regales una botella de vi o una bosseta de risquetos.

Miquel és molt amic meu i és el pare de Miquelet i Isa i quan jo encara no caminava i ja tenia 2 anys el metge de la Fe li va dir als meus pares que m’havien de comprar unes paral·leles per a poder caminar però no hi havia de la meua talla i Miquel me’n va fer unes xulíssimes, que em va mesurar en un metro, i tots els del Trenet volien passar per elles però eren per a mi i per a Joan que tampoc podia caminar. Els morruts del Trenet es passaven el dia pel mig de les paral·leles amb la bici, el carro o parlant per telèfon i Joan i jo també però un poc obligats i no ens agradava que ens manaren massa.

Jo a Miquel me l’estime molt perquè em va fer les paral·leles i vaig aprendre a caminar de seguida, que ja estava farta d’anar sempre en carro, però tots els xiquets i xiquetes del Trenet també el volien molt perquè eixa joguina no estava en les altres escoletes que eren més de pijos de València.

 

Necessite una seguida

20141107_123512

 

Això em diuen a casa, i es riuen. No tinc ni idea de què vol dir perquè em costa a vegades entendre les bromes que em fan. La meua iaia Carmen em diu: “Carme, tu a la marxeta. Despertar-te, la dutxa, esmorzar, anar a l’escola…, quan et trauen de la rutina et desbarates”. El meu mestre Paco Raga diu el mateix. Jo he tret unes notes boníssimes i a casa estaven molt contents i Paco ha escrit al butlletí: “La nostra Carme -eixa sóc jo- va fent marxeta i guanyant en autonomia. Amb ratets més nervioseta i d’altres més calmadeta (el calendari de festes del segon trimestre és extens i això està clar que causa alteracions…), però va fent-se major i comprén que és el que s’espera d’ella”.

 Continua llegint

El “meneíto”

IMG-20150322-WA0017

Jo quan estic parada per exemple esperant que canvie el semàfor, no sé què m’entra però em pose a moure’m com si fos Xavi Castillo fent de Capità Moro. En ma casa em diuen: “Carme, ja estàs fent el meneíto?, para ja!”. L’altre dia que jo estava esperant que arribara el metro em vaig posar a fer el meneíto i la gent que estava al meu costat va començar a separar-se de mi. Això a mi em fa molta ràbia perquè jo no faig res, sols em moc un poquet i a vegades els toque un poc però hi ha qui s’espanta o algo perquè hi ha gent que és molt rara. Un altre dia estava en un concert i em vaig posar a moure’m molt però crec que va ser per la música i unes xiquetes es van posar a cridar totes boges i ma mare els va dir: “No cal exagerar tant que no té l’Ebola!” perquè era en estiu i en la tele no parlaven més que de l’Ebola i d’un güelo retor.

En ma casa que són un poc pesats i sempre estan preguntant-me coses em diuen: “Carme, per què fas el meneíto?”. I jo que sé. Igual ho faig perquè tinc una cama més llarga que l’altra. A ma germana no li pregunten res i està tot el dia tocant-se el monyo i això és horrible perquè es deixa els pèls per on va. Faig el meneíto perquè m’agrada i perquè em dóna la gana, ala!

 

Vull anar al Gran dictat

20150308_194746

Quan era menuda i el meu germà Quim i a jo anàvem en el carret de bessons, besant-nos i abraçant-nos, els meus pares no paraven de molestar-nos: “Carme!, has vist l’elefant que acaba de passar?”. I jo havia de dir: “No és un elefant, és un gat” o un gos o un xiquet o una güela. O estava menjant-me tranquil·lament el plat d’arròs caldós amb els fesols de careta que planta la meua iaia Ángeles en l’Alqueria, i em soltaven: “Carme! que bons que estan els macarrons” i jo havia de dir: “Noooo!, que no són macarrons que és arròs caldós”. Ni per a dinar em deixen tranquil·la. Molt pesats.

Ara que sóc fadrina el que més m’agrada és que arribe l’hora del Gran dictat perquè vol dir que ja he sopat i estic menjant-me el ioguret o la taronja i estic cansadíssima i ja em puc posar les ulleres que em va dur ma germana perquè jo vull anar al Gran dictat i que em donen unes ulleres com les que es posen els concursants. Estic molt atenta a les paraules que van apareixent i ja tens a ma mare o al meu pare o als meus germans: “Carme!, quina paraula ha eixit?”. “Carme!, a vore si tu saps lletrejar eixa paraula, vinga!, fadrina!”. “Carme!, què li ha passat a eixa xica?, per què no guanya?”. I jo que ja estic farta de tot el dia els dic: “perquè és molt lletja!”. I ells: “Carme!, el que més t’agrada és insultar. T’haurem de rentar la llengua amb lleixiu”. Sí, damunt!

 

 

Per què parles castellà?

DSC03305

Ja sabeu que un dia estava jo amb la meua cadira de rodes perquè m’havien operat un peu i el meu pare em va voler presentar la Rita Barberà, eixa que abans era famosa perquè em va dir: “Me das un beso bonita?”, amb la veu del Xavi Castillo i que ara tots li diuen “la caloret”. Quan se’n va anar la Rita, el meu pare em va dir: “Carme, a tots els que parlen castellà el primer que fas és preguntar-los ‘per què parles castellà?’ i ara tens a la Rita i no li dius res?”. Jo me’n volia anar a vore a Micky que estava en una festa d’uns xiquets i a eixe sí que el volia jo saludar.

Això era una mania que jo tenia de quan era més menuda i estava per exemple en la Fe i el metge estava parlant amb ma mare tan tranquil i quan es posava a parlar amb mi, em parlava en castellà. Jo de seguida li preguntava: “Per què parles castellà?” i el metge, es quedava mut.

A mi m’agradava molt vore com la gent es quedava sense saber què dir o a vegades em deien coses com: “Què mona!” o “Això segur que t’ho ha dit ton pare que m’ho digues” així totes enfadades i al final els ho preguntava a tots. Estava en el forn amb ma mare i una senyora deia: “Una barra de cuarto”, i jo: “Per què parles castellà?”. O al mercat amb mon pare esperant que ens tocara per comprar les hamburgueses de Palanca i cada vegada que algú deia alguna cosa li tocava el bracet i els deia: “Per què parles castellà?”. Al final els ho deia a tots els que parlaven castellà com els meus veïns i veïnes, o els dels caixers del supermercat o els de la farmàcia del costat de casa, o les hostesses dels avions, o a Placen la de Benito que sempre em dóna un tros de truita.

Al principi en ma casa es reien però un dia estava jo a Florència i volia menjar-me un gelat i quan la xica de la geladeria em va preguntar de què el volia li vaig dir. “Per què parles castellà?” i ma mare tota enfadada em va dir: “Carme, ja ho tens bé, ací parlen italià!” i la xica em va dir: “Tens raó, guapa! És el costum que tinc de parlar en castellà a tots els que vénen de València”. I de seguida tots els de ma casa em van dir que era la més llesta del món.

 

 

M’han donat un premi!

20150217_175833

Això és el que em va dir l’altre dia el meu germà Quim i jo em pensava que el meu pare m’havia comprat un paquet de risquetos que és el que fa sempre quan em vol vore contenta i és dissabte o diumenge. Però no, ma mare em va donar un paper. “Això, això és el premi?” -li vaig dir-, i em va llegir una cosa d’una xica que em va dir que era una poetessa de la Safor i em vaig pensar que seria la Clara Andrés perquè és d’Oliva com el meu pare i em coneix. Continua llegint

Mestres

IMG-20141127-WA0008

La meua mestra Anna Gómez se n’ha anat de l’Escola Gavina perquè ha tornat Núria que tenia un bebè. El meu pare em va dir: “Ai, Carme!, quant la trobaràs a faltar. Sou les dues igual d’artistes”. Jo he tingut moltes mestres i algun mestre. Ara tinc a Paco Raga que és el meu tutor. Al principi no em duia molt bé amb ell però ara ja som amics. Quan estava a l’Escoleta El Trenet també vaig tindre un mestre que li deien Paco. I a Anna, i a Imma i a Librada… Després me’n vaig anar a l’Escola Santa Teresa i allà vaig conéixer a Glòria, a Lola, a Mar, a Isabel, a Neus  i a Pilar Arnal i a José Manuel i a Roger. Les meues millors amigues eren Isadora i Emma que també eren mestres i estaven amb mi en classe, i Conxa. Jo me les estime molt a totes i tinc molta alegria quan les veig en les Trobades i elles també perquè em diuen de seguida: “Carme, estàs molt fadrina i molt guapa”. També he tingut molts monitors de menjador i cuiners i cuineres que ma mare sempre estava enfadada amb ells perquè m’ajudaven a menjar i ma mare anava a l’escola i els deia: “Prohibit! prohibit donar-li a menjar”. A ma mare li encanta prohibir coses.

Als meus germans i a mi ens agrada mirar fotos de l’escola. Ells a vegades miren una foto i diuen. “Carme, te’n recordes d’esta bruixa?”. I jo no me’n recorde. “No? -em diu Mariola-, no te’n recordes que si se t’escapava el pipí no volia que ni jo ni els monitors del menjador et canviàrem i una volta que feia molt de fred vas acabar tota malalteta en la Fe?”. I jo, la veritat, no me’n recorde d’ella. O em diuen: “I d’esta?, d’esta petarda? Esta que t’amagava les flautes perquè deia que l’únic que feies era pitar en classe?”. I jo, em quede un poc pensant, i sols me’n recorde de què totes les meues mestres sempre m’estimen molt.

Maria Lolores

2012-12-22 09.33.36

Estos dies jo estava rentant-me les dents o fent un pix i ma mare es posava una crema verda als ulls. Jo li deia: “Mare, a mi també em fan mal els ulls”. “Mare, jo també vull eixa crema verda que a mi em fan molt mal els ulls”. I ma mare plorava i jo ja no sabia si volia eixa crema que feia plorar tant a ma mare. El meu germà Quim em va dir: “Carme la mare està trista perquè Maria Dolores està un poc malalteta”. “Pobreta! I la punxen?”. Jo quan estic malalta sempre em punxen i jo no volia que punxaren a Maria Lolores que és la meua amiga i sempre em diu “Carme, coño! Si alguien te molesta me lo dices y le pego dos hostias!”.

Un dia ma mare va tornar a casa i plorava molt i jo li vaig dir: “Per què plores, jo et vull molt”. I ma mare encara plorava més i em va dir que em posara la meua samarreta de Piqué Carme perquè Maria Lolores estaria molt contenta si em veiés en eixe moment.

Tinc tres ronyons (1)

Camacuc

20150114_194732

Cada dia quan torne a casa després de l’escola el primer que faig és vore si ens ha arribat el Camacuc. Ma mare em diu: “Carme!, no cal que ho preguntes sempre. Et va arribar l’altre dia”. L’altre dia? Si ja el tinc mig trencat de tant de mirar-lo! Jo crec que tinc tots els camacus. La meua germana Mariola els va heretar de ma tia Gràcia i Quim i jo encara estem subscrits. Ma mare un dia ens va dir: “I si ara li passem la subscripció als vostres cosins Gràcia i Manuel? Ells estan en Perú i no ho tenen tan fàcil per llegir en valencià i vosaltres ja sou molt majors, no?”. I jo: “Ni pensar-ho”.

A mi els cosins menuts em cauen fatal. Quan la meua cosina Maria d’Ontinyent era menuda li espolsava sempre un bon estiró de monyo i ella es posava a plorar, la molt menuda, i de seguida tots a besar-la i a dir-li com era de guapa i a mi, en canvi, que era una menuda gelosa i que no em voldria ningú. A Ferran i a Miquel encara els pegue de tant en tant un mos o un pessic però ara a qui no suporte és a la meua cosina Gràcia perquè és molt xuleta i ma tia Maica la vol molt més que a mi.

Ma mare ens diu les coses i després se li obliden i per això reb encara el Camacuc que és la que més m’agrada i la Pelitrúmpeli també però eixa la compre en la llibreria i si el Camacuc no arriba quasi mai i, per això els tinc mig trencats, la Pelitrúmpeli no sé què li passa però crec que fa dos anys que tinc el número 8 que li vaig comprar a Paco, el de La Fona d’Oliva.

“No molestes”

20150117_112632

A mi m’agraden molt les festes. A ma casa són molt de festes. A ma casa també es posen tots molt nerviosos quan arriben les festes. Les meues iaies són les que més nervioses es posen i després ma mare.

Este cap de setmana ha eixit el rei Pàixaro a Biar i, uf! Dissabte de matí la meua iaia Carmen estava fent coques i rotllets i jo vaig anar a vore-la i el primer que em va dir: “Carme, ací tenim molta faena. No molestes”. El meu pare se’n va anar a comprar i em va deixar a la Casa de Cultura on estava ma mare i què em va dir quan em va vore?: “Carme!, no molestes que ací estem preparant la festa” i jo vaig anar i em vaig menjar un tros de coca que estava boníssima.

A la nit em vaig escapar de ma casa i me’n vaig anar a cals meus tios Alonso i Carmen perquè eixa és la casa del rei Pàixaro i ma mare: “Vés-te’n amb el pare i no molestes”. Ja estava un poc farta de què es passaren tot el dia dient-me: “No molestes” quan jo el que volia era passar-m’ho bé i posar-me la brusa de sant Antoni i saludar a tota la gent que són molt amics meus així que, estaven tots tocant la dolçaina i el rei i els balladors estaven preparats per a eixir a fer la volta i jo em vaig llançar a besar-los a tots i ma mare em va treure d’un grapat i sabeu què és el que em va dir?: 

”Carme, no molestes!”.

Els de la meua família són tots molt pesats i molesten molt.