El Pare Noel, m’encanta

img-20161225-wa0015

Jo que duc tot el dia morta de por per si arriba el Pare Noel -i també amb ganes per si em duu el meu mòbil- i el meu tio Juan de l’Alqueria m’acaba ďe dir que no existeix.

Això és impossible. Si l’acabe de vore passar per ca’l Nano i això vol dir que falta no res perquè vinga a ca ma tia Marian!

Estic un poc atacà de pensar-ho i els meus cosins, putos cosins!, diuen que com que jo sóc autora d’èxit, tota la nostra vida tindrem un Pare Noel a casa.

Molt bé però vull el puto mòbil, ja!

Anuncis

Bon Nadal als xics guapos!

felicitacionvincleredesJo ara ja no tinc temps per a res. Em passe la vida amunt i avall de presentació del meu llibre i ni puc contar-vos tot el que em passa. Per cert, ja sabeu que s’ha mort Rita Barberà? Ma mare diu: “A vore si ara ens costarà canviar-li el nom al blog. Tu, Carme!, què en penses?”. Jo no sé per què m’ho pregunta si el que jo pense li la sua completament.

L’altre dia em diu: “Carme, vols felicitar el Nadal als teus amics com fa la gent famosa i important? Cristina diu que et farà un targetó però ens has de dir què vols que posem”. I jo: “Putos amics”. I ma mare: “Però tu estàs boja o què? Enric!, esta filla teua cada dia está pitjor!”. I de nou: “Felicitar el Nadal, vol dir escriure alguna cosa bonica a la gent que t’estimes molt”. I jo: “Puta gent i putos cosins”. I la mare: “Carme, quan t’entra la burrera no hi ha qui t’aguante. Quina creu!”.

I al cap d’una estona que jo estava cantant nadales com una boja, que m’encanten unes que em va donar Maria Josep Amigó, hi va tornar: “Va Carme, va! Segur que hi ha algú en este món al qual t’abelleix moltíssim felicitar”. I tant, a qui pensa ma mare que vull felicitar el Nadal? Doncs, als xics guapos!

Al final, m’han fet felicitar a la gent que no és normal, a tots vosaltres.

I és que la gent no és normal!

Vull canviar de cole!

 

 

Jo en Escola Gavina estic de luxe però és que ahir vaig anar a una escola que em va agradar moltíssim. Està en la Safor però com anava en el cotxe de Manolo i amb ma mare, i eixos es posen a xarrar i no em fan ni cas, em vaig adormir i no sé en quin poble està però, és xulíssima i els xiquets i les xiquetes em volen molt.

Tots em coneixen perquè s’han llegit el llibre que jo sóc l’autora i ahir em deien: “Carme, Carme!, gràcies per vindre” i em feren un dibuix molt gran, més gran que jo i molts dibuixos xicotets i jo els vaig donar xapetes del meu llibre – que Manolo sempre em diu, “Carme!, no li pots donar xapes a tot el món”, baaa! i a mi què?- i ens abraçàrem molt i volien que jo em quedara perquè en eixe cole també menges i dorms però, ma mare em va dir: “Carme!, no t’hi pots quedar que no tens les medecines”, bufff!, les putes medecines!

Però jo tornaré segur perquè a eixa escola està de mestre el meu amic Jaume i, els seus pares, que es diuen Àngels i Jaume i que són de Bellreguard i jo també els conec, em van dir que cada setmana hi van de voluntaris i, a vegades escuren i, altres renten llençols o fan entrepans.

A vore si l’any que ve em deixen anar a eixa escola i m’oblide dels pesats de ma casa una bona temporada.

La mare

MostraCarme15

Quan ma mare diu: “Carme! he pensat…” Malament. Jo em pose a tremolar. Quan ma mare pensa, vol dir que a mi em passarà alguna desgràcia. Ma mare sempre pensa coses per a fastidiar-me: portar-me a nadar, buscar-me una físio, comprar-me una bicicleta o uns patins, posar-me una monitora per a fer deures, dur-me a la depilació, donar-me un drap per a torcar la pols…

Ma mare també m’ha donat un renyó. Jo, quan la vaig vore després de l’operació, no volia ni besar-la, perquè pensava que estava en l’hospital perquè ella havia pensat en donar-me un renyó i, ja sabeu que, quan ma mare pensa, a mi em passa alguna desgràcia.

Però ara, gràcies que ma mare m’ha donat un renyó, Cristina m’ha fet este dibuix i jo em passe el dia mirant-me’l perquè estem les dues amb cara de simpàtiques.

Ara ja bese a Rita, i tot!

Jo dissabte vaig besar dos o tres milions de “güeles” que van vindre a vore’m cantar en la presentació del meu llibre, que és meu i no de ma mare ni de Cristina, i com em prenc unes medecines que fan que em pose malalta si estic amb algú que per exemple, li fa mal la gola, doncs, després he tingut angines. O igual és que vaig besar a Rita.

I és que quan vam acabar de la Fira me’n vaig anar amb Martí, Empar i David que són uns amics meus de Catarroja que és un poble on jo vaig a menjar una cosa horrible que és una serp tota molla amb molta pudor d’all i que a ma mare li agrada molt però que el meu pare no pot ni olorar però dissimula, i a qui vos penseu que ens vam trobar?: a Rita Barberà!, que eixa sí que està “güela”, “güela”. I Martí que és guapíssim i és molt simpàtic – com jo-, va i li diu: “Senyora Barberà!, sap qui és?”, que volia dir qui era jo i jo li vaig contestar: “Me das un beso bonita?, no!”, “Me das un beso bonita?, no!”,”Me das un beso bonita?, no!”…

Però jo crec que ja estava mig malalta perquè de seguida li vaig fer dues besades i ara a casa em diuen que sóc una traïdora, que ja no tinc principis ni res i que la fama se me n’ha pujat al cap. I què?, per això ara sóc escriptora i em tenen enveja.

I jo, què em pose?

 

IMG-20150913-WA0002

Jo això li ho sent dir a ma mare seguit seguit. Per exemple, el meu pare li diu: “Tona que demà m’has d’acompanyar a -no sé on-“, o “hem d’anar al casament de…” i ma mare sempre contesta: “I jo, ara què em pose?”.

I este dissabte que jo acabava d’arribar de Roma, on me n’he anat de viatge de final de curs, i he tornat mig malalta i amb un mal de peus horrible de tant que m’han fet caminar, vaig obrir el meu armari i vaig començar a triar-me el vestit que m’he de posar perquè he de presentar el meu llibre que, m’encanta!

Però, vos penseu que em deixaren? Enric em va posar cara un muntó de fulls perquè començara a escriure el meu nom: “Carme, vés practicant que entre que et costa molt escriure i que a tu sols t’agrada fer-te fotos, a vore si la gent se’n va sense la teua dedicatòria!”. Però, això de la presentació no és una festa? Aleshores tots aniran vestits de festa i jo encara no sé què m’he de posar? I si és una festa, què és el que volen, que em passe la vesprada treballant i escrivint com si estiguera a l’escola? Perquè si a mi sols em volen per a fer faena, a mi, a mi que no em busquen.

He escrit un llibre

 

portada_amiqempassa_web-209x300

Com si no tinguera jo altra cosa per a fer, sabeu?

I m’han fet suar un muntó perquè en ma casa quan els entra alguna cosa en el cap tu ja pots dir-los que no et fan ni cas.

Total, que la cosa va començar en les vacances de Nadal que tots els meus amics estaven pensant en què els havien de portar els reis i jo estava esclavitzada repassant els meus escrits. Ara, la Pasqua ha estat encara pitjor, perquè no m’han deixat ni menjar-me la mona tranquil·leta.

A casa els meus germans em diuen: “Calla, Carme!, ja pareixes l’Ana Rosa Quintana” -que és una petarda que veuen les meues iaies de matí per la tele-. I és que sembla que la dona esta té un “negre” o un “xinés”que li escriu els llibres i per això ella és famosa.

Jo tinc a ma mare que m’ajuda molt i també a Cristina Durán que m’ha fet uns dibuixos que són els dibuixos més bonics que heu vist en la vostra vida, de veritat i que m’agraden tant que me’ls he de posar tots en l’habitació. I també tinc a Manolo Gil i a Xavi Bellot i a tota la gent que m’estima, que eixos sí que en sou un cabàs.

Estic estudiant italià

IMG-20150830-WA0009

Jo este diumenge estava escoltant música en el meu Ipad tota tranquil·leta i mon pare: “Carme!, dutxat que ens n’anem al porrat de Potries”. Com? A Potries? Al porrat? Que no tenia coses millor a fer? Per això li vaig preguntar a ma germana: “Mariola!, a Potries hi ha xics guapos?”, i ma germana: “A Potries?, a Potries viuen els xics més guapos de la Safor!”, i clar, no anava a quedar-me en ma casa si podia conéixer xics guapos!

No sé quin dia però, me’n vaig a Roma de viatge de final de curs. Tinc una il·lusió… Jo em pensava que en ma casa no em deixarien per això de les pastilles, que m’he de prendre unes pastilles cada dia i no es fien de mi. Diuen: “Calla, calla, si ens ha costat que estigues bé. Sols falta que tornes sense ronyó”. Són més exagerats! La meua amiga Alba que és la meua monitora des que era molt menudeta també vindrà i em donarà les pastilles però ma mare diu: “Porta’t bé, no faces la menuda que ens costa pagar dos viatges perquè pugues anar a Roma!”. En fi, en ma casa són uns amargats. Toooot és un problema.

Jo estic estudiant italià i ja sé dir: “Buon giorno” que vol dir bon dia i “prego” que és per favor i “ho fame” que és que tinc fam i “bel ragazzi” que és xics guapos i a Roma sí que hi ha xics guapos que jo ja vaig anar amb els meus pares i els meus germans i els meus tios i els meus cosins i on va a parar els xics guapos de Roma i els de Potries!