Ara ja bese a Rita, i tot!

Jo dissabte vaig besar dos o tres milions de “güeles” que van vindre a vore’m cantar en la presentació del meu llibre, que és meu i no de ma mare ni de Cristina, i com em prenc unes medecines que fan que em pose malalta si estic amb algú que per exemple, li fa mal la gola, doncs, després he tingut angines. O igual és que vaig besar a Rita.

I és que quan vam acabar de la Fira me’n vaig anar amb Martí, Empar i David que són uns amics meus de Catarroja que és un poble on jo vaig a menjar una cosa horrible que és una serp tota molla amb molta pudor d’all i que a ma mare li agrada molt però que el meu pare no pot ni olorar però dissimula, i a qui vos penseu que ens vam trobar?: a Rita Barberà!, que eixa sí que està “güela”, “güela”. I Martí que és guapíssim i és molt simpàtic – com jo-, va i li diu: “Senyora Barberà!, sap qui és?”, que volia dir qui era jo i jo li vaig contestar: “Me das un beso bonita?, no!”, “Me das un beso bonita?, no!”,”Me das un beso bonita?, no!”…

Però jo crec que ja estava mig malalta perquè de seguida li vaig fer dues besades i ara a casa em diuen que sóc una traïdora, que ja no tinc principis ni res i que la fama se me n’ha pujat al cap. I què?, per això ara sóc escriptora i em tenen enveja.

I jo, què em pose?

 

IMG-20150913-WA0002

Jo això li ho sent dir a ma mare seguit seguit. Per exemple, el meu pare li diu: “Tona que demà m’has d’acompanyar a -no sé on-“, o “hem d’anar al casament de…” i ma mare sempre contesta: “I jo, ara què em pose?”.

I este dissabte que jo acabava d’arribar de Roma, on me n’he anat de viatge de final de curs, i he tornat mig malalta i amb un mal de peus horrible de tant que m’han fet caminar, vaig obrir el meu armari i vaig començar a triar-me el vestit que m’he de posar perquè he de presentar el meu llibre que, m’encanta!

Però, vos penseu que em deixaren? Enric em va posar cara un muntó de fulls perquè començara a escriure el meu nom: “Carme, vés practicant que entre que et costa molt escriure i que a tu sols t’agrada fer-te fotos, a vore si la gent se’n va sense la teua dedicatòria!”. Però, això de la presentació no és una festa? Aleshores tots aniran vestits de festa i jo encara no sé què m’he de posar? I si és una festa, què és el que volen, que em passe la vesprada treballant i escrivint com si estiguera a l’escola? Perquè si a mi sols em volen per a fer faena, a mi, a mi que no em busquen.

Eleccions

IMG-20151223-WA0010 IMG-20151223-WA0011

No entenc per què en ma casa es posen tot nerviosos quan arriben les eleccions. Jo m’ho passe pipa! Tu saps que bé que te’n vas als mítings i pots botar i cantar i ballar i cridar “Fora el PP” i no tens a ningú dient-te: “Carme!, estigues queteta que ja ho tens de bé de tant de fer la mona!

A més, a mi com em coneix tot el món, els meus pares em deixen a soles i jo el que faig sempre és anar-me’n amb els xics guapos. Jo m’agafe del braç del primer que passa i au! A vegades em trobe a ma mare i ella els diu: “No li consentiu res. Si es posa molt pesà, m’aviseu”. Pesà?, no conec ningú més pesat que ma mare. Jo li dic: “Que guapo és Fran!, que guapo és Vicent!, que guapo és Miquel” i ella: “Carme!, tots els xics que t’agraden són gays!”. I què?

Els que també són molt guapos són Ximo López i José Luís. El dia de les votaes em vaig quedar tancada a l’ascensor de ma casa amb ells. Va ser vore’ls i em vaig posar a botar i l’ascensor es va trencar. Jo escoltava a tot el món allà a l’escala cridant. A ma mare, mon pare, els meus germans, ma tia… tots, com si estigueren mig bojos. També escoltava ma tia Imma vinga riure’s i la veritat, quina ràbia quan ens van poder treure. Feia dies que no m’ho passava tan bé.

Vull ser cuidadora d’animals

IMG_20150828_183120

Tot el món vol saber què vull ser de major i no entenc quin interés. “Carme, i tu què vols ser de major?”. I jo, la veritat la veritat, jo no vull ser res. Jo vull estar en ma casa i amagar-me al vàter quan em crida ma mare per parar la taula i li dic: “No puc, que estic cagant!”.

Quan era més menuda em deien: “Carme, trau l’amanida, trau l’aigua, trau el pa, trau…! Que bé que ho fas! Segur que quan sigues major seràs cambrera!”. I jo, tota bova, m’ho creia i feia de cambrera i ells asseguts a taula rient-se de mi. Per això quan em vaig cansar de fer tota la faena, els vaig dir: “Jo és que ja no vull ser cambrera, vull ser bomber”. “Bomber? Voldràs dir bombera”. No, no! Jo vull ser bomber” i au! A vore quina faena m’encarregaven.

Un dia se’m va escapar i els vaig dir: “Ara vull ser infermera i així punxaré a Manuel -que és un cosí menut que tinc i que sempre em molesta-“. I tots: “Com eres tan mala persona. Tu has de cuidar al teu cosí que és menut”. Ni pensar-ho. Esteu segurs que mai de la vida seré cuidadora de menuts.

Ara vull ser cuidadora d’animals perquè he conegut una burreta que es diu Xinesa i li done garrofes i ella es posa molt contenta. M’han dit que si la vull cuidar de veritat, li hauré de raspallar el pèl i netejar les caques que fa però això, no ho tinc molt clar perquè fan molta pudor i una cosa és ser cuidadora d’animals i una altra, netejadora d’animals.

 

Miquel “el Bombo”

20150406_135220

El meu amic Miquel fa unes paelles boníssimes i també va a Oliva als Tuaregs i els fa mil o un milió o dos milions de pilotes amb col arrissada que jo vaig anar un dia i vaig vore el perol i cabíem el meu germà Quim i jo i segur que els meus pares no ens trobaven. Miquel també toca la trompeta i la dolçaina i fa uns pastissos de cama-roges del seu hort, que no et caben en la boca i després ja no pots ni dinar i damunt s’enfaden en mi perquè no dine.

El meu amic Miquel és ferrer que vol dir que a ma mare se li trenca la persiana de la platja de Piles i li telefona. També vol dir que, si eres la seua amiga, et fa unes paral·leles i te les porta a l’Escoleta el Trenet i no li has de pagar o li regales una botella de vi o una bosseta de risquetos.

Miquel és molt amic meu i és el pare de Miquelet i Isa i quan jo encara no caminava i ja tenia 2 anys el metge de la Fe li va dir als meus pares que m’havien de comprar unes paral·leles per a poder caminar però no hi havia de la meua talla i Miquel me’n va fer unes xulíssimes, que em va mesurar en un metro, i tots els del Trenet volien passar per elles però eren per a mi i per a Joan que tampoc podia caminar. Els morruts del Trenet es passaven el dia pel mig de les paral·leles amb la bici, el carro o parlant per telèfon i Joan i jo també però un poc obligats i no ens agradava que ens manaren massa.

Jo a Miquel me l’estime molt perquè em va fer les paral·leles i vaig aprendre a caminar de seguida, que ja estava farta d’anar sempre en carro, però tots els xiquets i xiquetes del Trenet també el volien molt perquè eixa joguina no estava en les altres escoletes que eren més de pijos de València.

 

M’han donat un premi!

20150217_175833

Això és el que em va dir l’altre dia el meu germà Quim i jo em pensava que el meu pare m’havia comprat un paquet de risquetos que és el que fa sempre quan em vol vore contenta i és dissabte o diumenge. Però no, ma mare em va donar un paper. “Això, això és el premi?” -li vaig dir-, i em va llegir una cosa d’una xica que em va dir que era una poetessa de la Safor i em vaig pensar que seria la Clara Andrés perquè és d’Oliva com el meu pare i em coneix. Continua llegint

Maria Lolores

2012-12-22 09.33.36

Estos dies jo estava rentant-me les dents o fent un pix i ma mare es posava una crema verda als ulls. Jo li deia: “Mare, a mi també em fan mal els ulls”. “Mare, jo també vull eixa crema verda que a mi em fan molt mal els ulls”. I ma mare plorava i jo ja no sabia si volia eixa crema que feia plorar tant a ma mare. El meu germà Quim em va dir: “Carme la mare està trista perquè Maria Dolores està un poc malalteta”. “Pobreta! I la punxen?”. Jo quan estic malalta sempre em punxen i jo no volia que punxaren a Maria Lolores que és la meua amiga i sempre em diu “Carme, coño! Si alguien te molesta me lo dices y le pego dos hostias!”.

Un dia ma mare va tornar a casa i plorava molt i jo li vaig dir: “Per què plores, jo et vull molt”. I ma mare encara plorava més i em va dir que em posara la meua samarreta de Piqué Carme perquè Maria Lolores estaria molt contenta si em veiés en eixe moment.

Tinc tres ronyons (1)

Voro “Manilla”

2013-03-30 carme7

El meu amic Voro és fuster i és del Barça. I és de l’Alqueria i sa mare és una de les amigues beates de la meua iaia. Li diuen Vicentica. A Voro li falta un tros de dit. El dia que li vam vore el dit tallat, el meu germà i jo ens vam espantar molt i Voro li va dir al meu germà: “Quim!, això li passa a tots els fusters. Encara com que ha sigut la punta del dit que si arriba a ser la punta de la fava…!”

Jo ara ja no me’n recorde molt d’eixe dit però abans cada vegada que el veia li deia: “Voro, mostra’m el dit” i ell em deia: “Carme, per l’únic que em sap greu és perquè amb este monyó no em puc furgar el nas”. O també: “Voro!, et fa mal eixe dit? T’han punxat?” i Voro em deia: “Que va!, això no fa gens de mal i ara lligue més. No veus que totes les xiques em pregunten què m’ha passat en el dit?”.

Voro sempre em diu: “Carme, ja tens xicot?, una fadrina tan guapa com tu segur que té nóvio”, i jo sempre li dic que sí i Voro: “Porta eixe nóvio i me’l presentes i li faré jo una escolteta a eixe que si a mi no m’apanya ho té clar que jo tinc molt bon ull per a tot això”. Això també li ho diu a les meues cosines i a la meua germana i a Alba de Biar i fins i tot a ma tia Gràcia que és major però Voro és que vol controlar-ho tot i és molt graciós i a mi em vol molt perquè em coneix des que jo era una bebé menudeta. A la seua dona li diuen Carmen com a mi però amb ena i quan ve a ma casa de la platja de Piles ens porta una coca que està molt bona i que ens mengem de seguida perquè si no ma mare els diu que se l’emporten.

A mi m’agrada agafar-me del seu braç quan fem excursions perquè podem cantar les cançons de Sau que ell també se les sap. I és que sempre em diu: “Carme!, jo ho sé tot”.

 

Et perdone

IMG_2042Carme!, tu no la perdones, li has de demanar perdó!

Damunt!

El cas és que divendres de matí ma mare em va dir que vindria per mi a l’escola perquè havia d’anar a la Fe. A mi em fa feredat. Ma mare em va dir que no em punxarien però, després de tants anys, algú s’ho creu?

Estava tan nerviosa que li vaig pegar un bon mos a la meua amiga Gal·la que és la que més m’estime.

La resta vos la podeu imaginar. S’acabava el món.

El pitjor de tot és que les meues mestres em van demanar que em disculpara. Ho vaig fer. La meua amiga que m’estime més que ningú va plorar com jo.

I quan va arribar ma mare no va entendre res: “Carme!, tu no l’has de perdonar, és a ella a qui li has de demanar perdó”. Que complicada és esta vida de major, la veritat. Des del primer moment li he dit: ” Et perdone”. I Gal·la m’ha entés.