Hola, què tal? Com esteu? Jo molt bé, gràcies.
Un poc cansada perquè m’he passat un estiu pipa. Me n’he anat de campament a Canàries i també al Feslloch i a la platja de Piles on he fet zumba i aeròbic amb la meua amiga Esperanza que és un poc com jo però té moltes mamelles haha! Em pixe! Continua llegint
Quan ma mare diu: “Carme! he pensat…” Malament. Jo em pose a tremolar. Quan ma mare pensa, vol dir que a mi em passarà alguna desgràcia. Ma mare sempre pensa coses per a fastidiar-me: portar-me a nadar, buscar-me una físio, comprar-me una bicicleta o uns patins, posar-me una monitora per a fer deures, dur-me a la depilació, donar-me un drap per a torcar la pols…
Ma mare també m’ha donat un renyó. Jo, quan la vaig vore després de l’operació, no volia ni besar-la, perquè pensava que estava en l’hospital perquè ella havia pensat en donar-me un renyó i, ja sabeu que, quan ma mare pensa, a mi em passa alguna desgràcia.
Però ara, gràcies que ma mare m’ha donat un renyó, Cristina m’ha fet este dibuix i jo em passe el dia mirant-me’l perquè estem les dues amb cara de simpàtiques.
Jo este diumenge estava escoltant música en el meu Ipad tota tranquil·leta i mon pare: “Carme!, dutxat que ens n’anem al porrat de Potries”. Com? A Potries? Al porrat? Que no tenia coses millor a fer? Per això li vaig preguntar a ma germana: “Mariola!, a Potries hi ha xics guapos?”, i ma germana: “A Potries?, a Potries viuen els xics més guapos de la Safor!”, i clar, no anava a quedar-me en ma casa si podia conéixer xics guapos!
No sé quin dia però, me’n vaig a Roma de viatge de final de curs. Tinc una il·lusió… Jo em pensava que en ma casa no em deixarien per això de les pastilles, que m’he de prendre unes pastilles cada dia i no es fien de mi. Diuen: “Calla, calla, si ens ha costat que estigues bé. Sols falta que tornes sense ronyó”. Són més exagerats! La meua amiga Alba que és la meua monitora des que era molt menudeta també vindrà i em donarà les pastilles però ma mare diu: “Porta’t bé, no faces la menuda que ens costa pagar dos viatges perquè pugues anar a Roma!”. En fi, en ma casa són uns amargats. Toooot és un problema.
Jo estic estudiant italià i ja sé dir: “Buon giorno” que vol dir bon dia i “prego” que és per favor i “ho fame” que és que tinc fam i “bel ragazzi” que és xics guapos i a Roma sí que hi ha xics guapos que jo ja vaig anar amb els meus pares i els meus germans i els meus tios i els meus cosins i on va a parar els xics guapos de Roma i els de Potries!
Això em diuen a casa, i es riuen. No tinc ni idea de què vol dir perquè em costa a vegades entendre les bromes que em fan. La meua iaia Carmen em diu: “Carme, tu a la marxeta. Despertar-te, la dutxa, esmorzar, anar a l’escola…, quan et trauen de la rutina et desbarates”. El meu mestre Paco Raga diu el mateix. Jo he tret unes notes boníssimes i a casa estaven molt contents i Paco ha escrit al butlletí: “La nostra Carme -eixa sóc jo- va fent marxeta i guanyant en autonomia. Amb ratets més nervioseta i d’altres més calmadeta (el calendari de festes del segon trimestre és extens i això està clar que causa alteracions…), però va fent-se major i comprén que és el que s’espera d’ella”. Continua llegint
Això és el que em va dir l’altre dia el meu germà Quim i jo em pensava que el meu pare m’havia comprat un paquet de risquetos que és el que fa sempre quan em vol vore contenta i és dissabte o diumenge. Però no, ma mare em va donar un paper. “Això, això és el premi?” -li vaig dir-, i em va llegir una cosa d’una xica que em va dir que era una poetessa de la Safor i em vaig pensar que seria la Clara Andrés perquè és d’Oliva com el meu pare i em coneix. Continua llegint
La meua mestra Anna Gómez se n’ha anat de l’Escola Gavina perquè ha tornat Núria que tenia un bebè. El meu pare em va dir: “Ai, Carme!, quant la trobaràs a faltar. Sou les dues igual d’artistes”. Jo he tingut moltes mestres i algun mestre. Ara tinc a Paco Raga que és el meu tutor. Al principi no em duia molt bé amb ell però ara ja som amics. Quan estava a l’Escoleta El Trenet també vaig tindre un mestre que li deien Paco. I a Anna, i a Imma i a Librada… Després me’n vaig anar a l’Escola Santa Teresa i allà vaig conéixer a Glòria, a Lola, a Mar, a Isabel, a Neus i a Pilar Arnal i a José Manuel i a Roger. Les meues millors amigues eren Isadora i Emma que també eren mestres i estaven amb mi en classe, i Conxa. Jo me les estime molt a totes i tinc molta alegria quan les veig en les Trobades i elles també perquè em diuen de seguida: “Carme, estàs molt fadrina i molt guapa”. També he tingut molts monitors de menjador i cuiners i cuineres que ma mare sempre estava enfadada amb ells perquè m’ajudaven a menjar i ma mare anava a l’escola i els deia: “Prohibit! prohibit donar-li a menjar”. A ma mare li encanta prohibir coses.
Als meus germans i a mi ens agrada mirar fotos de l’escola. Ells a vegades miren una foto i diuen. “Carme, te’n recordes d’esta bruixa?”. I jo no me’n recorde. “No? -em diu Mariola-, no te’n recordes que si se t’escapava el pipí no volia que ni jo ni els monitors del menjador et canviàrem i una volta que feia molt de fred vas acabar tota malalteta en la Fe?”. I jo, la veritat, no me’n recorde d’ella. O em diuen: “I d’esta?, d’esta petarda? Esta que t’amagava les flautes perquè deia que l’únic que feies era pitar en classe?”. I jo, em quede un poc pensant, i sols me’n recorde de què totes les meues mestres sempre m’estimen molt.
Això és el que em diu sempre el meu pare quan m’enfade.
M’acabe d’alçar de la migdiada i me n’he d’anar corrent als Júniors i ma mare em diu: “Carme!, on tens el turbant? Vés i fes-te el monyo!” I el meu germà Quim: “Niña! pareces un pooollo”, i jo: “Hijo de puta!”. I el meu pare: “Carme!, compta fins a cinc abans de dir paraulotes”.
Torne de l’escola i baixe de l’autobús i em pose a tremolar perquè no duc les ulleres posades. El meu pare: “Què ha passat amb les ulleres?” I jo: “No ho sé”. I el meu pare: “Amb qui t’has enfadat? No entens que la solució no és trencar-te les ulleres? Has de comptar fins a cinc abans de trencar-te les ulleres. A vore, com ho has de fer? I jo: “Un, dos, tres, quatre i cinc”. I el meu pare: “Carme!, abans de trencar-te les ulleres, compta fins a cinc”. I jo: “Vaaaal, pesat!”.
Altres vegades estic desdejunant i el meu germà Quim està furtant-me les galetes i molestant-me i jo li dic: “Para, para!”, i ell no fa cas i compte fins a cinc i quan acabe li dic: “Imbècil, capullo, hijo puta, desgraciat…”.
Jo crec que comptar fins a cinc et fa dir més paraulotes.
Carme!, tu no la perdones, li has de demanar perdó!
Damunt!
El cas és que divendres de matí ma mare em va dir que vindria per mi a l’escola perquè havia d’anar a la Fe. A mi em fa feredat. Ma mare em va dir que no em punxarien però, després de tants anys, algú s’ho creu?
Estava tan nerviosa que li vaig pegar un bon mos a la meua amiga Gal·la que és la que més m’estime.
La resta vos la podeu imaginar. S’acabava el món.
El pitjor de tot és que les meues mestres em van demanar que em disculpara. Ho vaig fer. La meua amiga que m’estime més que ningú va plorar com jo.
I quan va arribar ma mare no va entendre res: “Carme!, tu no l’has de perdonar, és a ella a qui li has de demanar perdó”. Que complicada és esta vida de major, la veritat. Des del primer moment li he dit: ” Et perdone”. I Gal·la m’ha entés.
Els meus amics del Santa Teresa
Des de ben menuda m’he acostumat a escoltar converses estranyes. La meua germana Mariola sempre preguntava: “Mare!, Enric!, però Carme sap el què li passa?”. I els meus pares: “A Carme no li passa res. S’ha d’esforçar una miqueta més que els altres xiquets i nosaltres l’hem d’ajudar”. Això és el que ells deien però jo els he pillat més d’una vegada parlant de mi perquè sé que els agradaria estar dins de mi i saber què és el que em passa. El meu pare li va dir una volta al meu germà Quim que jo era com una xiqueta que se’n vol anar de viatge amb els seus companys a Madrid però que ells “viatjaven en AVE i jo en un regional” i el meu germà que és el més llest de tots, no va entendre res. Continua llegint
De nou estic castigada. Sense Ipad. Però, la culpa és de ma mare i de la Catalá Ma mare es pensa que sóc tonta o què? Ma mare em va donar el diari: “Carme!, mira a vore si saps qui són eixos?” I tant. La meua escola de quan era menuda. Jo li vaig dir al meu germà: “Quim!, mira quins morruts!, els del Santa Teresa van a escola amb biquini i xancletes” I ell: “No te’n recordes de la calor que passàvem en eixa escola? I de quan no teníem ni pati? Ara és molt pitjor”. Ma mare em va dir: “Carme tu has d’anar precís a l’escola però Quim no pot anar perquè fa molta calor”. Continua llegint
