Barcelona

fanicarme

Carme!, tu vols pujar a Barcelona a una Fira on hi haurà escriptors valencians molt importants i que s’han esforçat i treballen molt?” Com?: “Doncs, no! Jo em quede en la platja de Piles”.

“Carme!, tu vols vindre d’excursió a Barcelona en un autobús que estarà ple de xiques molt simpàtiques i xics guapíssims?”. I tant, això faltava! Continua llegint

Anuncis

I jo, què em pose?

 

IMG-20150913-WA0002

Jo això li ho sent dir a ma mare seguit seguit. Per exemple, el meu pare li diu: “Tona que demà m’has d’acompanyar a -no sé on-“, o “hem d’anar al casament de…” i ma mare sempre contesta: “I jo, ara què em pose?”.

I este dissabte que jo acabava d’arribar de Roma, on me n’he anat de viatge de final de curs, i he tornat mig malalta i amb un mal de peus horrible de tant que m’han fet caminar, vaig obrir el meu armari i vaig començar a triar-me el vestit que m’he de posar perquè he de presentar el meu llibre que, m’encanta!

Però, vos penseu que em deixaren? Enric em va posar cara un muntó de fulls perquè començara a escriure el meu nom: “Carme, vés practicant que entre que et costa molt escriure i que a tu sols t’agrada fer-te fotos, a vore si la gent se’n va sense la teua dedicatòria!”. Però, això de la presentació no és una festa? Aleshores tots aniran vestits de festa i jo encara no sé què m’he de posar? I si és una festa, què és el que volen, que em passe la vesprada treballant i escrivint com si estiguera a l’escola? Perquè si a mi sols em volen per a fer faena, a mi, a mi que no em busquen.

Estic estudiant italià

IMG-20150830-WA0009

Jo este diumenge estava escoltant música en el meu Ipad tota tranquil·leta i mon pare: “Carme!, dutxat que ens n’anem al porrat de Potries”. Com? A Potries? Al porrat? Que no tenia coses millor a fer? Per això li vaig preguntar a ma germana: “Mariola!, a Potries hi ha xics guapos?”, i ma germana: “A Potries?, a Potries viuen els xics més guapos de la Safor!”, i clar, no anava a quedar-me en ma casa si podia conéixer xics guapos!

No sé quin dia però, me’n vaig a Roma de viatge de final de curs. Tinc una il·lusió… Jo em pensava que en ma casa no em deixarien per això de les pastilles, que m’he de prendre unes pastilles cada dia i no es fien de mi. Diuen: “Calla, calla, si ens ha costat que estigues bé. Sols falta que tornes sense ronyó”. Són més exagerats! La meua amiga Alba que és la meua monitora des que era molt menudeta també vindrà i em donarà les pastilles però ma mare diu: “Porta’t bé, no faces la menuda que ens costa pagar dos viatges perquè pugues anar a Roma!”. En fi, en ma casa són uns amargats. Toooot és un problema.

Jo estic estudiant italià i ja sé dir: “Buon giorno” que vol dir bon dia i “prego” que és per favor i “ho fame” que és que tinc fam i “bel ragazzi” que és xics guapos i a Roma sí que hi ha xics guapos que jo ja vaig anar amb els meus pares i els meus germans i els meus tios i els meus cosins i on va a parar els xics guapos de Roma i els de Potries!

Eleccions

IMG-20151223-WA0010 IMG-20151223-WA0011

No entenc per què en ma casa es posen tot nerviosos quan arriben les eleccions. Jo m’ho passe pipa! Tu saps que bé que te’n vas als mítings i pots botar i cantar i ballar i cridar “Fora el PP” i no tens a ningú dient-te: “Carme!, estigues queteta que ja ho tens de bé de tant de fer la mona!

A més, a mi com em coneix tot el món, els meus pares em deixen a soles i jo el que faig sempre és anar-me’n amb els xics guapos. Jo m’agafe del braç del primer que passa i au! A vegades em trobe a ma mare i ella els diu: “No li consentiu res. Si es posa molt pesà, m’aviseu”. Pesà?, no conec ningú més pesat que ma mare. Jo li dic: “Que guapo és Fran!, que guapo és Vicent!, que guapo és Miquel” i ella: “Carme!, tots els xics que t’agraden són gays!”. I què?

Els que també són molt guapos són Ximo López i José Luís. El dia de les votaes em vaig quedar tancada a l’ascensor de ma casa amb ells. Va ser vore’ls i em vaig posar a botar i l’ascensor es va trencar. Jo escoltava a tot el món allà a l’escala cridant. A ma mare, mon pare, els meus germans, ma tia… tots, com si estigueren mig bojos. També escoltava ma tia Imma vinga riure’s i la veritat, quina ràbia quan ens van poder treure. Feia dies que no m’ho passava tan bé.

És que…, m’he fet un nóvio!

Imagen 215

Ara em diuen: “Carme!, per què no escrius en el teu blog? Torna a escriure que ens agrada molt el que ens contes”. La veritat és que estic un poc “apardalà”. O això diuen en ma casa. “Esta xiqueta està un poc apardalà, no ho notes?”, li diu ma mare a mon pare que eixe sí que està apardalat sempre parlant per telèfon.

I el meu cosí Joan que és el menut que ix en la foto i va a la meua Escola Gavina i que xarra un montó, diu: “Sabeu que Carme té nóvio i es fan piquitos?”, i ala!, tots a marejar-me i a preguntar-me. “Carme, tens nóvio, de veritat?”, doncs, normal. Tinc setze anys i sóc guapa i simpàtica. “Carme, i vos feu piquitos?”, doncs, clar. Ens estimem molt. “I de què parleu?”, doncs, de tot. Això quines preguntes són?

Ma mare que es pensa que sóc encara una menuda menuda, em va dir: “Però Carme, tu per a què vols un nóvio, filla meua?”. I jo: “Doncs perquè em talle la carn i la fruita al menjador, et pareix poc?”. I ma mare: “Tu per tal de no fer res ets capaç de buscar-te un nóvio!”.

I sí, m’ajuda molt en el menjador però estic apardalà pel meu nóvio.

Vull ser cuidadora d’animals

IMG_20150828_183120

Tot el món vol saber què vull ser de major i no entenc quin interés. “Carme, i tu què vols ser de major?”. I jo, la veritat la veritat, jo no vull ser res. Jo vull estar en ma casa i amagar-me al vàter quan em crida ma mare per parar la taula i li dic: “No puc, que estic cagant!”.

Quan era més menuda em deien: “Carme, trau l’amanida, trau l’aigua, trau el pa, trau…! Que bé que ho fas! Segur que quan sigues major seràs cambrera!”. I jo, tota bova, m’ho creia i feia de cambrera i ells asseguts a taula rient-se de mi. Per això quan em vaig cansar de fer tota la faena, els vaig dir: “Jo és que ja no vull ser cambrera, vull ser bomber”. “Bomber? Voldràs dir bombera”. No, no! Jo vull ser bomber” i au! A vore quina faena m’encarregaven.

Un dia se’m va escapar i els vaig dir: “Ara vull ser infermera i així punxaré a Manuel -que és un cosí menut que tinc i que sempre em molesta-“. I tots: “Com eres tan mala persona. Tu has de cuidar al teu cosí que és menut”. Ni pensar-ho. Esteu segurs que mai de la vida seré cuidadora de menuts.

Ara vull ser cuidadora d’animals perquè he conegut una burreta que es diu Xinesa i li done garrofes i ella es posa molt contenta. M’han dit que si la vull cuidar de veritat, li hauré de raspallar el pèl i netejar les caques que fa però això, no ho tinc molt clar perquè fan molta pudor i una cosa és ser cuidadora d’animals i una altra, netejadora d’animals.

 

M’he de fer major

IMG-20150905-WA0008

Hui he fet 16 anys i en ma casa m’han felicitat perquè diuen: “Carme!, setze anys!, quina fadrina!, -això les meues güeles-. Les meues ties: “Carme!, setze anys!, es nota que estàs en l’edat del “pavo”. Ma mare: “Carme!, setze anys!, això no hi ha qui ho aguante”. El meu pare: “Carme, setze anys! A vore si deixes de pixar-te en el llit que això no pot ser”. Els meus germans: “Carme! setze anys. Esta nit anem a sopar a la pizzeria?”.

Jo és que tinc un problema. A mi sempre m’ho critiquen tot. Encara estic esperant que els meus germans facen anys i que algú, a banda de felicitar-los, l’obliguen a canviar alguna cosa.

I per cert, no m’han fet cap regal, i aleshores, jo per a què vull fer anys? Si damunt no volen que vaja amb xics guapos, que diuen que m’he de fer major i que ja ho tinc bé de fer la pesada.

Jo és que done moltes alegries

IMG-20150711-WA0007

Això és el que em diuen a ma casa, també em diuen que m’han de rentar la boca amb lleixiu perquè dic paraulotes però és que jo estava en la Fe fa uns dies tota malalta i volien punxar-me i ma mare es va posar damunt de mi perquè no em moguera i hi havia no sé quantes infermeres i els vaig dir: “Putes!”. Em va eixir sense voler perquè el que volia dir era “puces” i em vaig equivocar.

Però a mi m’agrada molt saludar a la gent i preguntar-los com els diuen. També m’agrada molt anar als llocs on la gent du un cartellet amb el seu nom i així no pregunte. Jo l’altre dia me’n vaig anar amb el meu pare i la meua mare a Bilbao que està molt lluny perquè em vaig passar tot el dia en l’autobús i li preguntava a ma mare: “Ja arribem?” i ma mare: “pega una cabotà que ja arribem” i no arribàvem mai i jo no sabia com posar-me i el meu pare anava content perquè tots els de l’autobús volien fer-se una foto amb ell.

Jo done moltes alegries perquè per exemple en el viatge en l’autobús a Bilbao vam parar en un lloc a pixar i jo no tenia ganes i volia comprar-me un batut o alguna cosa en una botiga que hi havia de tot i ma mare estava comprant-se el diari i jo vaig vore una senyora que era la dependenta i que duia un cartell que posava Lucía i li vaig dir: “Lucía, tienes batidos de vainilla o de algo?” i la senyora em va dir: “Que guapa! Eres la primera persona que me hace caso en todo el día” i em va acompanyar a pels batuts i després jo volia comprar-me una revista que duia uns auriculars de color rosa que m’agradaven molt i ma mare em va dir: “Ni pensar-ho que ja ho tens bé!” i Lucía li va dir a ma mare: “Yo se la compraré porque esta niña me ha dado la alegría del día”.

Ara sóc VIP VIP

Txema Rodríguez em va fer la foto

Txema Rodríguez que és fotògraf també em vol molt

Jo com que sóc VIP VIP, l’altre dia me’n vaig anar amb la meua iaia Ángeles, el meu tio Paco i els meus germans a una cosa que feien en les Corts i que ma mare no volia vindre perquè diu,”Enric, estic fins al pirri!” i ens van ficar en una sala mig fosca que estava tota plena de gent mudà i amb una tele que semblava un cine però no feien pel·lícules. Allà estaven tots de festa i cada vegada que deien un nom la gent aplaudia i jo era la que aplaudia més de tots perquè es van passar tot el temps dient Enric Morera, Enric Morera i jo: “Papi”, “guapo!”, i la meua iaia em deia: “Xica, calla!” i els meus germans es reien i li deien a la meua iaia: “Que diga el que vulga!”. I la meua iaia: “Sí, però està “llamant” l’atenció. Tots la miren”. I què? Si estic contenta, què passa?

Jo també volia anar a vore a Joan Ribó que és molt amic meu però sols va anar Quim que em va dir que li va tocar estar tot el temps al costat d’un disfressat de militar o mariner o guàrdia civil i ni es movia,  i em vaig haver de conformar en quedar-me al carrer amb ma mare i molta altra gent i em posaren una pinta de fallera i quan va eixir Joan Ribó ma mare em tenia agafada de la mà com si fóra una menuda però jo em vaig soltar i me’n vaig anar abraçar-lo perquè a Ribó sempre m’ha agradat besar-lo molt.

Ara isc de casa i la gent em diu: “Carme, hauràs de canviar el nom del teu blog perquè Rita ja no és alcaldessa”. I què?

“Em depiles?”

IMG-20150607-WA0013

A mi m’ixen uns pèls! Llargs llargs i negres negres. Ma mare sempre diu: “No sé a qui li sembles, tan peluda”. Doncs, està claríssim, a mon pare que té barba. Jo és que tinc molts pèls perquè em prenc moltes medecines i fa temps se’m va caure tot el monyo de darrere però m’eixien més pèls en les celles i els braços i els meus germans es reien de mi: “Carme!, ets una osseta de peluix” i Mariola: “Ja voràs quan t’hages de treure tots eixos pèls”.

Jo quan estic en l’escola i diuen: “Carme, fins dilluns. Bon cap de setmana”, ja sé que l’endemà ma mare em dirà: “Carme!, a depilar-te. I porta’t bé”. I jo m’amague dins del vàter i quan note que estan a punt de tirar la porta, no puc fer altra cosa que eixir i pensar en alguna altra cosa però no em ve res al cap, i clar, és tot un desastre i, unes suades!

Perquè, vosaltres sabeu el que és que et tiren la cera calenta pels ulls i per la boca? O que et socarren les cames i els sobacos? I sabeu què és que damunt et diguen que és per la teua culpa perquè no t’estàs quieta? Com vaig a estar quieta si no fan més que pegar-me estirons? L’altre dia li vaig pegar una manotà tan forta al pot de la cera que ma mare va haver d’anar a tallar-se el monyo i jo em vaig posar a riure però em queien unes llàgrimes molt grosses perquè havia de dissimular i després va ser pitjor perquè ma mare em va obligar a netejar tota la cera fastigosa que hi havia per la paret, per terra, per la tovallola i pel llit.

Ara, després de l’empastre,  vorem si em deixen una miqueta tranquil·la però crec que serà pitjor perquè he d’anar a la platja i posar-me el biquini.