Sóc del PP i del Madrid

10371754_518747708251374_5864623270931544531_n

“Pare!, tu eres polític?” I el meu pare: “Sóc advocat”. “Mare! Tu eres polític” I ma mare: “Com?”.

Ara a casa tots som polítics perquè estem de campanya i jo vaig a uns llocs on hi ha molta gent i de seguida que em veuen em donen una bandera i la gent es posa a parlar i no para de parlar i quan ix el meu pare, jo ara aplaudisc però abans plorava perquè no em deixaven estar amb ell. El meu pare no està mai en casa i ja estem un poc acostumats però ara ma mare també fa discursos i se’n va anar a fer-se un vídeo i em va tocar estar tot el dia aguantant una solana sense barret ni botelleta d’aigua que me la vaig beure de seguida.

Els meus germans i jo estem un poc preocupats perquè tindre un pare polític vol dir que sempre parla per telèfon i té coses “molt importants” i així no t’acompanya als llocs on van els pares. Ara també tenim una mare política i no vull imaginar-me si torna a vindre la cangur.

Perquè si tens uns pares polítics, també tens sempre una cangur que arriba els caps de setmana i es posa en la tele el Sálvame i has d’aguantar-te.

Tindre uns pares polítics també és molt divertit perquè si t’amenacen en castigar-te sense l’Ipad, els soltes: “Sóc del PP i del Madrid” i aleshores els que es castiguen són ells.

 

 

Anuncis

No puc amb la pols!

IMG-20150420-WA0002

No m’agrada gens torcar la pols. A mi els dissabtes em donen un drap i un pot de xuf, xuf i au!, a netejar. Jo estic allà torcant la pols i em fa mal la panxa i me n’entre al vàter xicotet i em pose a jugar amb l’Ipad que m’agrada més i sempre ve ma mare a fastidiar-me. A torcar la pols!”.

La setmana passada me’n vaig anar a Biar i allà semblava que cada dia era dissabte. La meua iaia Carmen fins i tot volia posar-me una bossa de plàstic al cap perquè ajudara a ma tia Gràcia a pintar l’entrada de casa, sí, home! “Iaia, és que em fa molt de mal el cap i la panxa”.

Ma mare netejant balcons, finestres, llums, portes i jo amb el drap i el xuf, xuf de torcar la pols. Quan em cansava d’estar en casa me n’anava a ca ma güela i d’allà a ca ma tia i després a ca la tia Pipita a vore a Salu, la xicoteta, però en totes les cases estaven totes vinga netejar.

I és que a Biar arriben les festes i la gent de Biar sembla que no estiga ben acabada. Jo cada dia li preguntava a ma mare: “Quan anem a la perola dels Moros Vells?” perquè jo havia anat a Biar a la perola que enguany em va tocar de pota i jo mirava els trossos de carn i tenien pèls. A mi la perola no sé si m’agrada o no m’agrada però tenia moltes ganes de vore a Miquel que és amic de la meua germana Mariola i és guapíssim i vull que siga el meu nóvio. I també a Iván que fa d’infermer però no em punxa i a Alba, i a Gràcia i a l’altra Gràcia, i a Sofia i a Mari Carmen i a Carlos i… no volia torcar la pols.

Miquel “el Bombo”

20150406_135220

El meu amic Miquel fa unes paelles boníssimes i també va a Oliva als Tuaregs i els fa mil o un milió o dos milions de pilotes amb col arrissada que jo vaig anar un dia i vaig vore el perol i cabíem el meu germà Quim i jo i segur que els meus pares no ens trobaven. Miquel també toca la trompeta i la dolçaina i fa uns pastissos de cama-roges del seu hort, que no et caben en la boca i després ja no pots ni dinar i damunt s’enfaden en mi perquè no dine.

El meu amic Miquel és ferrer que vol dir que a ma mare se li trenca la persiana de la platja de Piles i li telefona. També vol dir que, si eres la seua amiga, et fa unes paral·leles i te les porta a l’Escoleta el Trenet i no li has de pagar o li regales una botella de vi o una bosseta de risquetos.

Miquel és molt amic meu i és el pare de Miquelet i Isa i quan jo encara no caminava i ja tenia 2 anys el metge de la Fe li va dir als meus pares que m’havien de comprar unes paral·leles per a poder caminar però no hi havia de la meua talla i Miquel me’n va fer unes xulíssimes, que em va mesurar en un metro, i tots els del Trenet volien passar per elles però eren per a mi i per a Joan que tampoc podia caminar. Els morruts del Trenet es passaven el dia pel mig de les paral·leles amb la bici, el carro o parlant per telèfon i Joan i jo també però un poc obligats i no ens agradava que ens manaren massa.

Jo a Miquel me l’estime molt perquè em va fer les paral·leles i vaig aprendre a caminar de seguida, que ja estava farta d’anar sempre en carro, però tots els xiquets i xiquetes del Trenet també el volien molt perquè eixa joguina no estava en les altres escoletes que eren més de pijos de València.

 

Necessite una seguida

20141107_123512

 

Això em diuen a casa, i es riuen. No tinc ni idea de què vol dir perquè em costa a vegades entendre les bromes que em fan. La meua iaia Carmen em diu: “Carme, tu a la marxeta. Despertar-te, la dutxa, esmorzar, anar a l’escola…, quan et trauen de la rutina et desbarates”. El meu mestre Paco Raga diu el mateix. Jo he tret unes notes boníssimes i a casa estaven molt contents i Paco ha escrit al butlletí: “La nostra Carme -eixa sóc jo- va fent marxeta i guanyant en autonomia. Amb ratets més nervioseta i d’altres més calmadeta (el calendari de festes del segon trimestre és extens i això està clar que causa alteracions…), però va fent-se major i comprén que és el que s’espera d’ella”.

 Continua llegint

El “meneíto”

IMG-20150322-WA0017

Jo quan estic parada per exemple esperant que canvie el semàfor, no sé què m’entra però em pose a moure’m com si fos Xavi Castillo fent de Capità Moro. En ma casa em diuen: “Carme, ja estàs fent el meneíto?, para ja!”. L’altre dia que jo estava esperant que arribara el metro em vaig posar a fer el meneíto i la gent que estava al meu costat va començar a separar-se de mi. Això a mi em fa molta ràbia perquè jo no faig res, sols em moc un poquet i a vegades els toque un poc però hi ha qui s’espanta o algo perquè hi ha gent que és molt rara. Un altre dia estava en un concert i em vaig posar a moure’m molt però crec que va ser per la música i unes xiquetes es van posar a cridar totes boges i ma mare els va dir: “No cal exagerar tant que no té l’Ebola!” perquè era en estiu i en la tele no parlaven més que de l’Ebola i d’un güelo retor.

En ma casa que són un poc pesats i sempre estan preguntant-me coses em diuen: “Carme, per què fas el meneíto?”. I jo que sé. Igual ho faig perquè tinc una cama més llarga que l’altra. A ma germana no li pregunten res i està tot el dia tocant-se el monyo i això és horrible perquè es deixa els pèls per on va. Faig el meneíto perquè m’agrada i perquè em dóna la gana, ala!

 

Vull anar al Gran dictat

20150308_194746

Quan era menuda i el meu germà Quim i a jo anàvem en el carret de bessons, besant-nos i abraçant-nos, els meus pares no paraven de molestar-nos: “Carme!, has vist l’elefant que acaba de passar?”. I jo havia de dir: “No és un elefant, és un gat” o un gos o un xiquet o una güela. O estava menjant-me tranquil·lament el plat d’arròs caldós amb els fesols de careta que planta la meua iaia Ángeles en l’Alqueria, i em soltaven: “Carme! que bons que estan els macarrons” i jo havia de dir: “Noooo!, que no són macarrons que és arròs caldós”. Ni per a dinar em deixen tranquil·la. Molt pesats.

Ara que sóc fadrina el que més m’agrada és que arribe l’hora del Gran dictat perquè vol dir que ja he sopat i estic menjant-me el ioguret o la taronja i estic cansadíssima i ja em puc posar les ulleres que em va dur ma germana perquè jo vull anar al Gran dictat i que em donen unes ulleres com les que es posen els concursants. Estic molt atenta a les paraules que van apareixent i ja tens a ma mare o al meu pare o als meus germans: “Carme!, quina paraula ha eixit?”. “Carme!, a vore si tu saps lletrejar eixa paraula, vinga!, fadrina!”. “Carme!, què li ha passat a eixa xica?, per què no guanya?”. I jo que ja estic farta de tot el dia els dic: “perquè és molt lletja!”. I ells: “Carme!, el que més t’agrada és insultar. T’haurem de rentar la llengua amb lleixiu”. Sí, damunt!

 

 

Per què parles castellà?

DSC03305

Ja sabeu que un dia estava jo amb la meua cadira de rodes perquè m’havien operat un peu i el meu pare em va voler presentar la Rita Barberà, eixa que abans era famosa perquè em va dir: “Me das un beso bonita?”, amb la veu del Xavi Castillo i que ara tots li diuen “la caloret”. Quan se’n va anar la Rita, el meu pare em va dir: “Carme, a tots els que parlen castellà el primer que fas és preguntar-los ‘per què parles castellà?’ i ara tens a la Rita i no li dius res?”. Jo me’n volia anar a vore a Micky que estava en una festa d’uns xiquets i a eixe sí que el volia jo saludar.

Això era una mania que jo tenia de quan era més menuda i estava per exemple en la Fe i el metge estava parlant amb ma mare tan tranquil i quan es posava a parlar amb mi, em parlava en castellà. Jo de seguida li preguntava: “Per què parles castellà?” i el metge, es quedava mut.

A mi m’agradava molt vore com la gent es quedava sense saber què dir o a vegades em deien coses com: “Què mona!” o “Això segur que t’ho ha dit ton pare que m’ho digues” així totes enfadades i al final els ho preguntava a tots. Estava en el forn amb ma mare i una senyora deia: “Una barra de cuarto”, i jo: “Per què parles castellà?”. O al mercat amb mon pare esperant que ens tocara per comprar les hamburgueses de Palanca i cada vegada que algú deia alguna cosa li tocava el bracet i els deia: “Per què parles castellà?”. Al final els ho deia a tots els que parlaven castellà com els meus veïns i veïnes, o els dels caixers del supermercat o els de la farmàcia del costat de casa, o les hostesses dels avions, o a Placen la de Benito que sempre em dóna un tros de truita.

Al principi en ma casa es reien però un dia estava jo a Florència i volia menjar-me un gelat i quan la xica de la geladeria em va preguntar de què el volia li vaig dir. “Per què parles castellà?” i ma mare tota enfadada em va dir: “Carme, ja ho tens bé, ací parlen italià!” i la xica em va dir: “Tens raó, guapa! És el costum que tinc de parlar en castellà a tots els que vénen de València”. I de seguida tots els de ma casa em van dir que era la més llesta del món.

 

 

Maria Lolores

2012-12-22 09.33.36

Estos dies jo estava rentant-me les dents o fent un pix i ma mare es posava una crema verda als ulls. Jo li deia: “Mare, a mi també em fan mal els ulls”. “Mare, jo també vull eixa crema verda que a mi em fan molt mal els ulls”. I ma mare plorava i jo ja no sabia si volia eixa crema que feia plorar tant a ma mare. El meu germà Quim em va dir: “Carme la mare està trista perquè Maria Dolores està un poc malalteta”. “Pobreta! I la punxen?”. Jo quan estic malalta sempre em punxen i jo no volia que punxaren a Maria Lolores que és la meua amiga i sempre em diu “Carme, coño! Si alguien te molesta me lo dices y le pego dos hostias!”.

Un dia ma mare va tornar a casa i plorava molt i jo li vaig dir: “Per què plores, jo et vull molt”. I ma mare encara plorava més i em va dir que em posara la meua samarreta de Piqué Carme perquè Maria Lolores estaria molt contenta si em veiés en eixe moment.

Tinc tres ronyons (1)

Camacuc

20150114_194732

Cada dia quan torne a casa després de l’escola el primer que faig és vore si ens ha arribat el Camacuc. Ma mare em diu: “Carme!, no cal que ho preguntes sempre. Et va arribar l’altre dia”. L’altre dia? Si ja el tinc mig trencat de tant de mirar-lo! Jo crec que tinc tots els camacus. La meua germana Mariola els va heretar de ma tia Gràcia i Quim i jo encara estem subscrits. Ma mare un dia ens va dir: “I si ara li passem la subscripció als vostres cosins Gràcia i Manuel? Ells estan en Perú i no ho tenen tan fàcil per llegir en valencià i vosaltres ja sou molt majors, no?”. I jo: “Ni pensar-ho”.

A mi els cosins menuts em cauen fatal. Quan la meua cosina Maria d’Ontinyent era menuda li espolsava sempre un bon estiró de monyo i ella es posava a plorar, la molt menuda, i de seguida tots a besar-la i a dir-li com era de guapa i a mi, en canvi, que era una menuda gelosa i que no em voldria ningú. A Ferran i a Miquel encara els pegue de tant en tant un mos o un pessic però ara a qui no suporte és a la meua cosina Gràcia perquè és molt xuleta i ma tia Maica la vol molt més que a mi.

Ma mare ens diu les coses i després se li obliden i per això reb encara el Camacuc que és la que més m’agrada i la Pelitrúmpeli també però eixa la compre en la llibreria i si el Camacuc no arriba quasi mai i, per això els tinc mig trencats, la Pelitrúmpeli no sé què li passa però crec que fa dos anys que tinc el número 8 que li vaig comprar a Paco, el de La Fona d’Oliva.

“No molestes”

20150117_112632

A mi m’agraden molt les festes. A ma casa són molt de festes. A ma casa també es posen tots molt nerviosos quan arriben les festes. Les meues iaies són les que més nervioses es posen i després ma mare.

Este cap de setmana ha eixit el rei Pàixaro a Biar i, uf! Dissabte de matí la meua iaia Carmen estava fent coques i rotllets i jo vaig anar a vore-la i el primer que em va dir: “Carme, ací tenim molta faena. No molestes”. El meu pare se’n va anar a comprar i em va deixar a la Casa de Cultura on estava ma mare i què em va dir quan em va vore?: “Carme!, no molestes que ací estem preparant la festa” i jo vaig anar i em vaig menjar un tros de coca que estava boníssima.

A la nit em vaig escapar de ma casa i me’n vaig anar a cals meus tios Alonso i Carmen perquè eixa és la casa del rei Pàixaro i ma mare: “Vés-te’n amb el pare i no molestes”. Ja estava un poc farta de què es passaren tot el dia dient-me: “No molestes” quan jo el que volia era passar-m’ho bé i posar-me la brusa de sant Antoni i saludar a tota la gent que són molt amics meus així que, estaven tots tocant la dolçaina i el rei i els balladors estaven preparats per a eixir a fer la volta i jo em vaig llançar a besar-los a tots i ma mare em va treure d’un grapat i sabeu què és el que em va dir?: 

”Carme, no molestes!”.

Els de la meua família són tots molt pesats i molesten molt.