
Ara em diuen: “Carme!, per què no escrius en el teu blog? Torna a escriure que ens agrada molt el que ens contes”. La veritat és que estic un poc “apardalà”. O això diuen en ma casa. “Esta xiqueta està un poc apardalà, no ho notes?”, li diu ma mare a mon pare que eixe sí que està apardalat sempre parlant per telèfon.
I el meu cosí Joan que és el menut que ix en la foto i va a la meua Escola Gavina i que xarra un montó, diu: “Sabeu que Carme té nóvio i es fan piquitos?”, i ala!, tots a marejar-me i a preguntar-me. “Carme, tens nóvio, de veritat?”, doncs, normal. Tinc setze anys i sóc guapa i simpàtica. “Carme, i vos feu piquitos?”, doncs, clar. Ens estimem molt. “I de què parleu?”, doncs, de tot. Això quines preguntes són?
Ma mare que es pensa que sóc encara una menuda menuda, em va dir: “Però Carme, tu per a què vols un nóvio, filla meua?”. I jo: “Doncs perquè em talle la carn i la fruita al menjador, et pareix poc?”. I ma mare: “Tu per tal de no fer res ets capaç de buscar-te un nóvio!”.
I sí, m’ajuda molt en el menjador però estic apardalà pel meu nóvio.