Carme!, tu vols pujar a Barcelona a una Fira on hi haurà escriptors valencians molt importants i que s’han esforçat i treballen molt?” Com?: “Doncs, no! Jo em quede en la platja de Piles”.
“Carme!, tu vols vindre d’excursió a Barcelona en un autobús que estarà ple de xiques molt simpàtiques i xics guapíssims?”. I tant, això faltava! Continua llegint
Hola, què tal? Com esteu? Jo molt bé, gràcies.
Un poc cansada perquè m’he passat un estiu pipa. Me n’he anat de campament a Canàries i també al Feslloch i a la platja de Piles on he fet zumba i aeròbic amb la meua amiga Esperanza que és un poc com jo però té moltes mamelles haha! Em pixe! Continua llegint
Quan ma mare diu: “Carme! he pensat…” Malament. Jo em pose a tremolar. Quan ma mare pensa, vol dir que a mi em passarà alguna desgràcia. Ma mare sempre pensa coses per a fastidiar-me: portar-me a nadar, buscar-me una físio, comprar-me una bicicleta o uns patins, posar-me una monitora per a fer deures, dur-me a la depilació, donar-me un drap per a torcar la pols…
Ma mare també m’ha donat un renyó. Jo, quan la vaig vore després de l’operació, no volia ni besar-la, perquè pensava que estava en l’hospital perquè ella havia pensat en donar-me un renyó i, ja sabeu que, quan ma mare pensa, a mi em passa alguna desgràcia.
Però ara, gràcies que ma mare m’ha donat un renyó, Cristina m’ha fet este dibuix i jo em passe el dia mirant-me’l perquè estem les dues amb cara de simpàtiques.
Jo dissabte vaig besar dos o tres milions de “güeles” que van vindre a vore’m cantar en la presentació del meu llibre, que és meu i no de ma mare ni de Cristina, i com em prenc unes medecines que fan que em pose malalta si estic amb algú que per exemple, li fa mal la gola, doncs, després he tingut angines. O igual és que vaig besar a Rita.
I és que quan vam acabar de la Fira me’n vaig anar amb Martí, Empar i David que són uns amics meus de Catarroja que és un poble on jo vaig a menjar una cosa horrible que és una serp tota molla amb molta pudor d’all i que a ma mare li agrada molt però que el meu pare no pot ni olorar però dissimula, i a qui vos penseu que ens vam trobar?: a Rita Barberà!, que eixa sí que està “güela”, “güela”. I Martí que és guapíssim i és molt simpàtic – com jo-, va i li diu: “Senyora Barberà!, sap qui és?”, que volia dir qui era jo i jo li vaig contestar: “Me das un beso bonita?, no!”, “Me das un beso bonita?, no!”,”Me das un beso bonita?, no!”…
Però jo crec que ja estava mig malalta perquè de seguida li vaig fer dues besades i ara a casa em diuen que sóc una traïdora, que ja no tinc principis ni res i que la fama se me n’ha pujat al cap. I què?, per això ara sóc escriptora i em tenen enveja.
Jo això li ho sent dir a ma mare seguit seguit. Per exemple, el meu pare li diu: “Tona que demà m’has d’acompanyar a -no sé on-“, o “hem d’anar al casament de…” i ma mare sempre contesta: “I jo, ara què em pose?”.
I este dissabte que jo acabava d’arribar de Roma, on me n’he anat de viatge de final de curs, i he tornat mig malalta i amb un mal de peus horrible de tant que m’han fet caminar, vaig obrir el meu armari i vaig començar a triar-me el vestit que m’he de posar perquè he de presentar el meu llibre que, m’encanta!
Però, vos penseu que em deixaren? Enric em va posar cara un muntó de fulls perquè començara a escriure el meu nom: “Carme, vés practicant que entre que et costa molt escriure i que a tu sols t’agrada fer-te fotos, a vore si la gent se’n va sense la teua dedicatòria!”. Però, això de la presentació no és una festa? Aleshores tots aniran vestits de festa i jo encara no sé què m’he de posar? I si és una festa, què és el que volen, que em passe la vesprada treballant i escrivint com si estiguera a l’escola? Perquè si a mi sols em volen per a fer faena, a mi, a mi que no em busquen.
Jo este diumenge estava escoltant música en el meu Ipad tota tranquil·leta i mon pare: “Carme!, dutxat que ens n’anem al porrat de Potries”. Com? A Potries? Al porrat? Que no tenia coses millor a fer? Per això li vaig preguntar a ma germana: “Mariola!, a Potries hi ha xics guapos?”, i ma germana: “A Potries?, a Potries viuen els xics més guapos de la Safor!”, i clar, no anava a quedar-me en ma casa si podia conéixer xics guapos!
No sé quin dia però, me’n vaig a Roma de viatge de final de curs. Tinc una il·lusió… Jo em pensava que en ma casa no em deixarien per això de les pastilles, que m’he de prendre unes pastilles cada dia i no es fien de mi. Diuen: “Calla, calla, si ens ha costat que estigues bé. Sols falta que tornes sense ronyó”. Són més exagerats! La meua amiga Alba que és la meua monitora des que era molt menudeta també vindrà i em donarà les pastilles però ma mare diu: “Porta’t bé, no faces la menuda que ens costa pagar dos viatges perquè pugues anar a Roma!”. En fi, en ma casa són uns amargats. Toooot és un problema.
Jo estic estudiant italià i ja sé dir: “Buon giorno” que vol dir bon dia i “prego” que és per favor i “ho fame” que és que tinc fam i “bel ragazzi” que és xics guapos i a Roma sí que hi ha xics guapos que jo ja vaig anar amb els meus pares i els meus germans i els meus tios i els meus cosins i on va a parar els xics guapos de Roma i els de Potries!
No entenc per què en ma casa es posen tot nerviosos quan arriben les eleccions. Jo m’ho passe pipa! Tu saps que bé que te’n vas als mítings i pots botar i cantar i ballar i cridar “Fora el PP” i no tens a ningú dient-te: “Carme!, estigues queteta que ja ho tens de bé de tant de fer la mona!
A més, a mi com em coneix tot el món, els meus pares em deixen a soles i jo el que faig sempre és anar-me’n amb els xics guapos. Jo m’agafe del braç del primer que passa i au! A vegades em trobe a ma mare i ella els diu: “No li consentiu res. Si es posa molt pesà, m’aviseu”. Pesà?, no conec ningú més pesat que ma mare. Jo li dic: “Que guapo és Fran!, que guapo és Vicent!, que guapo és Miquel” i ella: “Carme!, tots els xics que t’agraden són gays!”. I què?
Els que també són molt guapos són Ximo López i José Luís. El dia de les votaes em vaig quedar tancada a l’ascensor de ma casa amb ells. Va ser vore’ls i em vaig posar a botar i l’ascensor es va trencar. Jo escoltava a tot el món allà a l’escala cridant. A ma mare, mon pare, els meus germans, ma tia… tots, com si estigueren mig bojos. També escoltava ma tia Imma vinga riure’s i la veritat, quina ràbia quan ens van poder treure. Feia dies que no m’ho passava tan bé.
Ara em diuen: “Carme!, per què no escrius en el teu blog? Torna a escriure que ens agrada molt el que ens contes”. La veritat és que estic un poc “apardalà”. O això diuen en ma casa. “Esta xiqueta està un poc apardalà, no ho notes?”, li diu ma mare a mon pare que eixe sí que està apardalat sempre parlant per telèfon.
I el meu cosí Joan que és el menut que ix en la foto i va a la meua Escola Gavina i que xarra un montó, diu: “Sabeu que Carme té nóvio i es fan piquitos?”, i ala!, tots a marejar-me i a preguntar-me. “Carme, tens nóvio, de veritat?”, doncs, normal. Tinc setze anys i sóc guapa i simpàtica. “Carme, i vos feu piquitos?”, doncs, clar. Ens estimem molt. “I de què parleu?”, doncs, de tot. Això quines preguntes són?
Ma mare que es pensa que sóc encara una menuda menuda, em va dir: “Però Carme, tu per a què vols un nóvio, filla meua?”. I jo: “Doncs perquè em talle la carn i la fruita al menjador, et pareix poc?”. I ma mare: “Tu per tal de no fer res ets capaç de buscar-te un nóvio!”.
I sí, m’ajuda molt en el menjador però estic apardalà pel meu nóvio.
Tot el món vol saber què vull ser de major i no entenc quin interés. “Carme, i tu què vols ser de major?”. I jo, la veritat la veritat, jo no vull ser res. Jo vull estar en ma casa i amagar-me al vàter quan em crida ma mare per parar la taula i li dic: “No puc, que estic cagant!”.
Quan era més menuda em deien: “Carme, trau l’amanida, trau l’aigua, trau el pa, trau…! Que bé que ho fas! Segur que quan sigues major seràs cambrera!”. I jo, tota bova, m’ho creia i feia de cambrera i ells asseguts a taula rient-se de mi. Per això quan em vaig cansar de fer tota la faena, els vaig dir: “Jo és que ja no vull ser cambrera, vull ser bomber”. “Bomber? Voldràs dir bombera”. No, no! Jo vull ser bomber” i au! A vore quina faena m’encarregaven.
Un dia se’m va escapar i els vaig dir: “Ara vull ser infermera i així punxaré a Manuel -que és un cosí menut que tinc i que sempre em molesta-“. I tots: “Com eres tan mala persona. Tu has de cuidar al teu cosí que és menut”. Ni pensar-ho. Esteu segurs que mai de la vida seré cuidadora de menuts.
Ara vull ser cuidadora d’animals perquè he conegut una burreta que es diu Xinesa i li done garrofes i ella es posa molt contenta. M’han dit que si la vull cuidar de veritat, li hauré de raspallar el pèl i netejar les caques que fa però això, no ho tinc molt clar perquè fan molta pudor i una cosa és ser cuidadora d’animals i una altra, netejadora d’animals.
Hui he fet 16 anys i en ma casa m’han felicitat perquè diuen: “Carme!, setze anys!, quina fadrina!, -això les meues güeles-. Les meues ties: “Carme!, setze anys!, es nota que estàs en l’edat del “pavo”. Ma mare: “Carme!, setze anys!, això no hi ha qui ho aguante”. El meu pare: “Carme, setze anys! A vore si deixes de pixar-te en el llit que això no pot ser”. Els meus germans: “Carme! setze anys. Esta nit anem a sopar a la pizzeria?”.
Jo és que tinc un problema. A mi sempre m’ho critiquen tot. Encara estic esperant que els meus germans facen anys i que algú, a banda de felicitar-los, l’obliguen a canviar alguna cosa.
I per cert, no m’han fet cap regal, i aleshores, jo per a què vull fer anys? Si damunt no volen que vaja amb xics guapos, que diuen que m’he de fer major i que ja ho tinc bé de fer la pesada.
