Jo és que done moltes alegries

IMG-20150711-WA0007

Això és el que em diuen a ma casa, també em diuen que m’han de rentar la boca amb lleixiu perquè dic paraulotes però és que jo estava en la Fe fa uns dies tota malalta i volien punxar-me i ma mare es va posar damunt de mi perquè no em moguera i hi havia no sé quantes infermeres i els vaig dir: “Putes!”. Em va eixir sense voler perquè el que volia dir era “puces” i em vaig equivocar.

Però a mi m’agrada molt saludar a la gent i preguntar-los com els diuen. També m’agrada molt anar als llocs on la gent du un cartellet amb el seu nom i així no pregunte. Jo l’altre dia me’n vaig anar amb el meu pare i la meua mare a Bilbao que està molt lluny perquè em vaig passar tot el dia en l’autobús i li preguntava a ma mare: “Ja arribem?” i ma mare: “pega una cabotà que ja arribem” i no arribàvem mai i jo no sabia com posar-me i el meu pare anava content perquè tots els de l’autobús volien fer-se una foto amb ell.

Jo done moltes alegries perquè per exemple en el viatge en l’autobús a Bilbao vam parar en un lloc a pixar i jo no tenia ganes i volia comprar-me un batut o alguna cosa en una botiga que hi havia de tot i ma mare estava comprant-se el diari i jo vaig vore una senyora que era la dependenta i que duia un cartell que posava Lucía i li vaig dir: “Lucía, tienes batidos de vainilla o de algo?” i la senyora em va dir: “Que guapa! Eres la primera persona que me hace caso en todo el día” i em va acompanyar a pels batuts i després jo volia comprar-me una revista que duia uns auriculars de color rosa que m’agradaven molt i ma mare em va dir: “Ni pensar-ho que ja ho tens bé!” i Lucía li va dir a ma mare: “Yo se la compraré porque esta niña me ha dado la alegría del día”.

Anuncis

Ara sóc VIP VIP

Txema Rodríguez em va fer la foto

Txema Rodríguez que és fotògraf també em vol molt

Jo com que sóc VIP VIP, l’altre dia me’n vaig anar amb la meua iaia Ángeles, el meu tio Paco i els meus germans a una cosa que feien en les Corts i que ma mare no volia vindre perquè diu,”Enric, estic fins al pirri!” i ens van ficar en una sala mig fosca que estava tota plena de gent mudà i amb una tele que semblava un cine però no feien pel·lícules. Allà estaven tots de festa i cada vegada que deien un nom la gent aplaudia i jo era la que aplaudia més de tots perquè es van passar tot el temps dient Enric Morera, Enric Morera i jo: “Papi”, “guapo!”, i la meua iaia em deia: “Xica, calla!” i els meus germans es reien i li deien a la meua iaia: “Que diga el que vulga!”. I la meua iaia: “Sí, però està “llamant” l’atenció. Tots la miren”. I què? Si estic contenta, què passa?

Jo també volia anar a vore a Joan Ribó que és molt amic meu però sols va anar Quim que em va dir que li va tocar estar tot el temps al costat d’un disfressat de militar o mariner o guàrdia civil i ni es movia,  i em vaig haver de conformar en quedar-me al carrer amb ma mare i molta altra gent i em posaren una pinta de fallera i quan va eixir Joan Ribó ma mare em tenia agafada de la mà com si fóra una menuda però jo em vaig soltar i me’n vaig anar abraçar-lo perquè a Ribó sempre m’ha agradat besar-lo molt.

Ara isc de casa i la gent em diu: “Carme, hauràs de canviar el nom del teu blog perquè Rita ja no és alcaldessa”. I què?

“Em depiles?”

IMG-20150607-WA0013

A mi m’ixen uns pèls! Llargs llargs i negres negres. Ma mare sempre diu: “No sé a qui li sembles, tan peluda”. Doncs, està claríssim, a mon pare que té barba. Jo és que tinc molts pèls perquè em prenc moltes medecines i fa temps se’m va caure tot el monyo de darrere però m’eixien més pèls en les celles i els braços i els meus germans es reien de mi: “Carme!, ets una osseta de peluix” i Mariola: “Ja voràs quan t’hages de treure tots eixos pèls”.

Jo quan estic en l’escola i diuen: “Carme, fins dilluns. Bon cap de setmana”, ja sé que l’endemà ma mare em dirà: “Carme!, a depilar-te. I porta’t bé”. I jo m’amague dins del vàter i quan note que estan a punt de tirar la porta, no puc fer altra cosa que eixir i pensar en alguna altra cosa però no em ve res al cap, i clar, és tot un desastre i, unes suades!

Perquè, vosaltres sabeu el que és que et tiren la cera calenta pels ulls i per la boca? O que et socarren les cames i els sobacos? I sabeu què és que damunt et diguen que és per la teua culpa perquè no t’estàs quieta? Com vaig a estar quieta si no fan més que pegar-me estirons? L’altre dia li vaig pegar una manotà tan forta al pot de la cera que ma mare va haver d’anar a tallar-se el monyo i jo em vaig posar a riure però em queien unes llàgrimes molt grosses perquè havia de dissimular i després va ser pitjor perquè ma mare em va obligar a netejar tota la cera fastigosa que hi havia per la paret, per terra, per la tovallola i pel llit.

Ara, després de l’empastre,  vorem si em deixen una miqueta tranquil·la però crec que serà pitjor perquè he d’anar a la platja i posar-me el biquini.

 

Tinc els peuets no sé com

IMG-20150509-WA0001(1)

Me n’he anat a les festes de Biar, que a mi m’agraden molt, però crec que l’any que ve no volen que vaja perquè diu la meua iaia que tinc els genolls fets uns “santllàtzers”, que vol dir que et poses uns pantalons de mora vella de color roig i vas caminant i et caus i tampoc pots pujar i baixar les escales. Ja veus quina culpa tinc jo! Enguany, amb tanta calor, a mi em feia mal el cap i havia de desfilar amb les mores però em suaven les mans i no volia agafar-me. I totes com a boges: “Carme!, agafa’t les mans i desfila!”. I jo parada enmig de la plaça, amb els braços creuats, farta de tant de moro i sense voler agafar-me de ningú. Si em suaven les mans!

Però crec que, si no torne a festes de Biar, és perquè ma mare es va enfadar molt el primer dia perquè van vindre Mireia i el meu pare, amb unes lletres molt xules i la careta de Compromís i jo me’n vaig anar corrent a fer-me una foto i vaig caure damunt les lletres i ho vaig trencar tot i em van dir: “Carme!, si és que filla meua, no pots eixir de casa!. És que jo tinc els peuets un poc estranys i m’han de comprar sempre dues caixes de sabates perquè tinc un número 35 i un 33 i  4 dits en un peu i tenim la casa plena de sabates noves i sabates velles. I ara quan Rita se’n vaja a sa casa a menjar berbertxos, diuen que aniran a comprar-me unes altres sabates que estes que porte ja estan molt velletes i són d’hivern.

 

 

Sóc del PP i del Madrid

10371754_518747708251374_5864623270931544531_n

“Pare!, tu eres polític?” I el meu pare: “Sóc advocat”. “Mare! Tu eres polític” I ma mare: “Com?”.

Ara a casa tots som polítics perquè estem de campanya i jo vaig a uns llocs on hi ha molta gent i de seguida que em veuen em donen una bandera i la gent es posa a parlar i no para de parlar i quan ix el meu pare, jo ara aplaudisc però abans plorava perquè no em deixaven estar amb ell. El meu pare no està mai en casa i ja estem un poc acostumats però ara ma mare també fa discursos i se’n va anar a fer-se un vídeo i em va tocar estar tot el dia aguantant una solana sense barret ni botelleta d’aigua que me la vaig beure de seguida.

Els meus germans i jo estem un poc preocupats perquè tindre un pare polític vol dir que sempre parla per telèfon i té coses “molt importants” i així no t’acompanya als llocs on van els pares. Ara també tenim una mare política i no vull imaginar-me si torna a vindre la cangur.

Perquè si tens uns pares polítics, també tens sempre una cangur que arriba els caps de setmana i es posa en la tele el Sálvame i has d’aguantar-te.

Tindre uns pares polítics també és molt divertit perquè si t’amenacen en castigar-te sense l’Ipad, els soltes: “Sóc del PP i del Madrid” i aleshores els que es castiguen són ells.

 

 

No puc amb la pols!

IMG-20150420-WA0002

No m’agrada gens torcar la pols. A mi els dissabtes em donen un drap i un pot de xuf, xuf i au!, a netejar. Jo estic allà torcant la pols i em fa mal la panxa i me n’entre al vàter xicotet i em pose a jugar amb l’Ipad que m’agrada més i sempre ve ma mare a fastidiar-me. A torcar la pols!”.

La setmana passada me’n vaig anar a Biar i allà semblava que cada dia era dissabte. La meua iaia Carmen fins i tot volia posar-me una bossa de plàstic al cap perquè ajudara a ma tia Gràcia a pintar l’entrada de casa, sí, home! “Iaia, és que em fa molt de mal el cap i la panxa”.

Ma mare netejant balcons, finestres, llums, portes i jo amb el drap i el xuf, xuf de torcar la pols. Quan em cansava d’estar en casa me n’anava a ca ma güela i d’allà a ca ma tia i després a ca la tia Pipita a vore a Salu, la xicoteta, però en totes les cases estaven totes vinga netejar.

I és que a Biar arriben les festes i la gent de Biar sembla que no estiga ben acabada. Jo cada dia li preguntava a ma mare: “Quan anem a la perola dels Moros Vells?” perquè jo havia anat a Biar a la perola que enguany em va tocar de pota i jo mirava els trossos de carn i tenien pèls. A mi la perola no sé si m’agrada o no m’agrada però tenia moltes ganes de vore a Miquel que és amic de la meua germana Mariola i és guapíssim i vull que siga el meu nóvio. I també a Iván que fa d’infermer però no em punxa i a Alba, i a Gràcia i a l’altra Gràcia, i a Sofia i a Mari Carmen i a Carlos i… no volia torcar la pols.

Miquel “el Bombo”

20150406_135220

El meu amic Miquel fa unes paelles boníssimes i també va a Oliva als Tuaregs i els fa mil o un milió o dos milions de pilotes amb col arrissada que jo vaig anar un dia i vaig vore el perol i cabíem el meu germà Quim i jo i segur que els meus pares no ens trobaven. Miquel també toca la trompeta i la dolçaina i fa uns pastissos de cama-roges del seu hort, que no et caben en la boca i després ja no pots ni dinar i damunt s’enfaden en mi perquè no dine.

El meu amic Miquel és ferrer que vol dir que a ma mare se li trenca la persiana de la platja de Piles i li telefona. També vol dir que, si eres la seua amiga, et fa unes paral·leles i te les porta a l’Escoleta el Trenet i no li has de pagar o li regales una botella de vi o una bosseta de risquetos.

Miquel és molt amic meu i és el pare de Miquelet i Isa i quan jo encara no caminava i ja tenia 2 anys el metge de la Fe li va dir als meus pares que m’havien de comprar unes paral·leles per a poder caminar però no hi havia de la meua talla i Miquel me’n va fer unes xulíssimes, que em va mesurar en un metro, i tots els del Trenet volien passar per elles però eren per a mi i per a Joan que tampoc podia caminar. Els morruts del Trenet es passaven el dia pel mig de les paral·leles amb la bici, el carro o parlant per telèfon i Joan i jo també però un poc obligats i no ens agradava que ens manaren massa.

Jo a Miquel me l’estime molt perquè em va fer les paral·leles i vaig aprendre a caminar de seguida, que ja estava farta d’anar sempre en carro, però tots els xiquets i xiquetes del Trenet també el volien molt perquè eixa joguina no estava en les altres escoletes que eren més de pijos de València.

 

Necessite una seguida

20141107_123512

 

Això em diuen a casa, i es riuen. No tinc ni idea de què vol dir perquè em costa a vegades entendre les bromes que em fan. La meua iaia Carmen em diu: “Carme, tu a la marxeta. Despertar-te, la dutxa, esmorzar, anar a l’escola…, quan et trauen de la rutina et desbarates”. El meu mestre Paco Raga diu el mateix. Jo he tret unes notes boníssimes i a casa estaven molt contents i Paco ha escrit al butlletí: “La nostra Carme -eixa sóc jo- va fent marxeta i guanyant en autonomia. Amb ratets més nervioseta i d’altres més calmadeta (el calendari de festes del segon trimestre és extens i això està clar que causa alteracions…), però va fent-se major i comprén que és el que s’espera d’ella”.

 Continua llegint

El “meneíto”

IMG-20150322-WA0017

Jo quan estic parada per exemple esperant que canvie el semàfor, no sé què m’entra però em pose a moure’m com si fos Xavi Castillo fent de Capità Moro. En ma casa em diuen: “Carme, ja estàs fent el meneíto?, para ja!”. L’altre dia que jo estava esperant que arribara el metro em vaig posar a fer el meneíto i la gent que estava al meu costat va començar a separar-se de mi. Això a mi em fa molta ràbia perquè jo no faig res, sols em moc un poquet i a vegades els toque un poc però hi ha qui s’espanta o algo perquè hi ha gent que és molt rara. Un altre dia estava en un concert i em vaig posar a moure’m molt però crec que va ser per la música i unes xiquetes es van posar a cridar totes boges i ma mare els va dir: “No cal exagerar tant que no té l’Ebola!” perquè era en estiu i en la tele no parlaven més que de l’Ebola i d’un güelo retor.

En ma casa que són un poc pesats i sempre estan preguntant-me coses em diuen: “Carme, per què fas el meneíto?”. I jo que sé. Igual ho faig perquè tinc una cama més llarga que l’altra. A ma germana no li pregunten res i està tot el dia tocant-se el monyo i això és horrible perquè es deixa els pèls per on va. Faig el meneíto perquè m’agrada i perquè em dóna la gana, ala!

 

Vull anar al Gran dictat

20150308_194746

Quan era menuda i el meu germà Quim i a jo anàvem en el carret de bessons, besant-nos i abraçant-nos, els meus pares no paraven de molestar-nos: “Carme!, has vist l’elefant que acaba de passar?”. I jo havia de dir: “No és un elefant, és un gat” o un gos o un xiquet o una güela. O estava menjant-me tranquil·lament el plat d’arròs caldós amb els fesols de careta que planta la meua iaia Ángeles en l’Alqueria, i em soltaven: “Carme! que bons que estan els macarrons” i jo havia de dir: “Noooo!, que no són macarrons que és arròs caldós”. Ni per a dinar em deixen tranquil·la. Molt pesats.

Ara que sóc fadrina el que més m’agrada és que arribe l’hora del Gran dictat perquè vol dir que ja he sopat i estic menjant-me el ioguret o la taronja i estic cansadíssima i ja em puc posar les ulleres que em va dur ma germana perquè jo vull anar al Gran dictat i que em donen unes ulleres com les que es posen els concursants. Estic molt atenta a les paraules que van apareixent i ja tens a ma mare o al meu pare o als meus germans: “Carme!, quina paraula ha eixit?”. “Carme!, a vore si tu saps lletrejar eixa paraula, vinga!, fadrina!”. “Carme!, què li ha passat a eixa xica?, per què no guanya?”. I jo que ja estic farta de tot el dia els dic: “perquè és molt lletja!”. I ells: “Carme!, el que més t’agrada és insultar. T’haurem de rentar la llengua amb lleixiu”. Sí, damunt!