Camacuc

20150114_194732

Cada dia quan torne a casa després de l’escola el primer que faig és vore si ens ha arribat el Camacuc. Ma mare em diu: “Carme!, no cal que ho preguntes sempre. Et va arribar l’altre dia”. L’altre dia? Si ja el tinc mig trencat de tant de mirar-lo! Jo crec que tinc tots els camacus. La meua germana Mariola els va heretar de ma tia Gràcia i Quim i jo encara estem subscrits. Ma mare un dia ens va dir: “I si ara li passem la subscripció als vostres cosins Gràcia i Manuel? Ells estan en Perú i no ho tenen tan fàcil per llegir en valencià i vosaltres ja sou molt majors, no?”. I jo: “Ni pensar-ho”.

A mi els cosins menuts em cauen fatal. Quan la meua cosina Maria d’Ontinyent era menuda li espolsava sempre un bon estiró de monyo i ella es posava a plorar, la molt menuda, i de seguida tots a besar-la i a dir-li com era de guapa i a mi, en canvi, que era una menuda gelosa i que no em voldria ningú. A Ferran i a Miquel encara els pegue de tant en tant un mos o un pessic però ara a qui no suporte és a la meua cosina Gràcia perquè és molt xuleta i ma tia Maica la vol molt més que a mi.

Ma mare ens diu les coses i després se li obliden i per això reb encara el Camacuc que és la que més m’agrada i la Pelitrúmpeli també però eixa la compre en la llibreria i si el Camacuc no arriba quasi mai i, per això els tinc mig trencats, la Pelitrúmpeli no sé què li passa però crec que fa dos anys que tinc el número 8 que li vaig comprar a Paco, el de La Fona d’Oliva.