Barcelona

fanicarme

Carme!, tu vols pujar a Barcelona a una Fira on hi haurà escriptors valencians molt importants i que s’han esforçat i treballen molt?” Com?: “Doncs, no! Jo em quede en la platja de Piles”.

“Carme!, tu vols vindre d’excursió a Barcelona en un autobús que estarà ple de xiques molt simpàtiques i xics guapíssims?”. I tant, això faltava! Continua llegint

Anuncis

Ara ja bese a Rita, i tot!

Jo dissabte vaig besar dos o tres milions de “güeles” que van vindre a vore’m cantar en la presentació del meu llibre, que és meu i no de ma mare ni de Cristina, i com em prenc unes medecines que fan que em pose malalta si estic amb algú que per exemple, li fa mal la gola, doncs, després he tingut angines. O igual és que vaig besar a Rita.

I és que quan vam acabar de la Fira me’n vaig anar amb Martí, Empar i David que són uns amics meus de Catarroja que és un poble on jo vaig a menjar una cosa horrible que és una serp tota molla amb molta pudor d’all i que a ma mare li agrada molt però que el meu pare no pot ni olorar però dissimula, i a qui vos penseu que ens vam trobar?: a Rita Barberà!, que eixa sí que està “güela”, “güela”. I Martí que és guapíssim i és molt simpàtic – com jo-, va i li diu: “Senyora Barberà!, sap qui és?”, que volia dir qui era jo i jo li vaig contestar: “Me das un beso bonita?, no!”, “Me das un beso bonita?, no!”,”Me das un beso bonita?, no!”…

Però jo crec que ja estava mig malalta perquè de seguida li vaig fer dues besades i ara a casa em diuen que sóc una traïdora, que ja no tinc principis ni res i que la fama se me n’ha pujat al cap. I què?, per això ara sóc escriptora i em tenen enveja.

I jo, què em pose?

 

IMG-20150913-WA0002

Jo això li ho sent dir a ma mare seguit seguit. Per exemple, el meu pare li diu: “Tona que demà m’has d’acompanyar a -no sé on-“, o “hem d’anar al casament de…” i ma mare sempre contesta: “I jo, ara què em pose?”.

I este dissabte que jo acabava d’arribar de Roma, on me n’he anat de viatge de final de curs, i he tornat mig malalta i amb un mal de peus horrible de tant que m’han fet caminar, vaig obrir el meu armari i vaig començar a triar-me el vestit que m’he de posar perquè he de presentar el meu llibre que, m’encanta!

Però, vos penseu que em deixaren? Enric em va posar cara un muntó de fulls perquè començara a escriure el meu nom: “Carme, vés practicant que entre que et costa molt escriure i que a tu sols t’agrada fer-te fotos, a vore si la gent se’n va sense la teua dedicatòria!”. Però, això de la presentació no és una festa? Aleshores tots aniran vestits de festa i jo encara no sé què m’he de posar? I si és una festa, què és el que volen, que em passe la vesprada treballant i escrivint com si estiguera a l’escola? Perquè si a mi sols em volen per a fer faena, a mi, a mi que no em busquen.

No puc amb la pols!

IMG-20150420-WA0002

No m’agrada gens torcar la pols. A mi els dissabtes em donen un drap i un pot de xuf, xuf i au!, a netejar. Jo estic allà torcant la pols i em fa mal la panxa i me n’entre al vàter xicotet i em pose a jugar amb l’Ipad que m’agrada més i sempre ve ma mare a fastidiar-me. A torcar la pols!”.

La setmana passada me’n vaig anar a Biar i allà semblava que cada dia era dissabte. La meua iaia Carmen fins i tot volia posar-me una bossa de plàstic al cap perquè ajudara a ma tia Gràcia a pintar l’entrada de casa, sí, home! “Iaia, és que em fa molt de mal el cap i la panxa”.

Ma mare netejant balcons, finestres, llums, portes i jo amb el drap i el xuf, xuf de torcar la pols. Quan em cansava d’estar en casa me n’anava a ca ma güela i d’allà a ca ma tia i després a ca la tia Pipita a vore a Salu, la xicoteta, però en totes les cases estaven totes vinga netejar.

I és que a Biar arriben les festes i la gent de Biar sembla que no estiga ben acabada. Jo cada dia li preguntava a ma mare: “Quan anem a la perola dels Moros Vells?” perquè jo havia anat a Biar a la perola que enguany em va tocar de pota i jo mirava els trossos de carn i tenien pèls. A mi la perola no sé si m’agrada o no m’agrada però tenia moltes ganes de vore a Miquel que és amic de la meua germana Mariola i és guapíssim i vull que siga el meu nóvio. I també a Iván que fa d’infermer però no em punxa i a Alba, i a Gràcia i a l’altra Gràcia, i a Sofia i a Mari Carmen i a Carlos i… no volia torcar la pols.

Necessite una seguida

20141107_123512

 

Això em diuen a casa, i es riuen. No tinc ni idea de què vol dir perquè em costa a vegades entendre les bromes que em fan. La meua iaia Carmen em diu: “Carme, tu a la marxeta. Despertar-te, la dutxa, esmorzar, anar a l’escola…, quan et trauen de la rutina et desbarates”. El meu mestre Paco Raga diu el mateix. Jo he tret unes notes boníssimes i a casa estaven molt contents i Paco ha escrit al butlletí: “La nostra Carme -eixa sóc jo- va fent marxeta i guanyant en autonomia. Amb ratets més nervioseta i d’altres més calmadeta (el calendari de festes del segon trimestre és extens i això està clar que causa alteracions…), però va fent-se major i comprén que és el que s’espera d’ella”.

 Continua llegint

El “meneíto”

IMG-20150322-WA0017

Jo quan estic parada per exemple esperant que canvie el semàfor, no sé què m’entra però em pose a moure’m com si fos Xavi Castillo fent de Capità Moro. En ma casa em diuen: “Carme, ja estàs fent el meneíto?, para ja!”. L’altre dia que jo estava esperant que arribara el metro em vaig posar a fer el meneíto i la gent que estava al meu costat va començar a separar-se de mi. Això a mi em fa molta ràbia perquè jo no faig res, sols em moc un poquet i a vegades els toque un poc però hi ha qui s’espanta o algo perquè hi ha gent que és molt rara. Un altre dia estava en un concert i em vaig posar a moure’m molt però crec que va ser per la música i unes xiquetes es van posar a cridar totes boges i ma mare els va dir: “No cal exagerar tant que no té l’Ebola!” perquè era en estiu i en la tele no parlaven més que de l’Ebola i d’un güelo retor.

En ma casa que són un poc pesats i sempre estan preguntant-me coses em diuen: “Carme, per què fas el meneíto?”. I jo que sé. Igual ho faig perquè tinc una cama més llarga que l’altra. A ma germana no li pregunten res i està tot el dia tocant-se el monyo i això és horrible perquè es deixa els pèls per on va. Faig el meneíto perquè m’agrada i perquè em dóna la gana, ala!

 

“Compta fins a cinc”

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Això és el que em diu sempre el meu pare quan m’enfade.

M’acabe d’alçar de la migdiada i me n’he d’anar corrent als Júniors i ma mare em diu: “Carme!, on tens el turbant? Vés i fes-te el monyo!” I el meu germà Quim: “Niña! pareces un pooollo”, i jo: “Hijo de puta!”. I el meu pare: “Carme!, compta fins a cinc abans de dir paraulotes”.

Torne de l’escola i baixe de l’autobús i em pose a tremolar perquè no duc les ulleres posades. El meu pare: “Què ha passat amb les ulleres?” I jo: “No ho sé”. I el meu pare: “Amb qui t’has enfadat? No entens que la solució no és trencar-te les ulleres? Has de comptar fins a cinc abans de trencar-te les ulleres. A vore, com ho has de fer? I jo: “Un, dos, tres, quatre i cinc”. I el meu pare: “Carme!, abans de trencar-te les ulleres, compta fins a cinc”. I jo: “Vaaaal, pesat!”.

Altres vegades estic desdejunant i el meu germà Quim està furtant-me les galetes i molestant-me i jo li dic: “Para, para!”, i ell no fa cas i compte fins a cinc i quan acabe li dic: “Imbècil, capullo, hijo puta, desgraciat…”.

Jo crec que comptar fins a cinc et fa dir més paraulotes.

Xss!, xss!, xss!

2013-10-05 23.26.35

Divendres vaig acompanyar a ma mare al Micalet a vore l’Andreu Valor. Jo al Micalet vaig molt que el tinc al costat de ma casa i allà sempre estan Xavi Castillo i Dani Miquel. Ara crec que no podré anar a vore a Dani Miquel perquè l’última volta, quan Dani va dir: “Veniu, veniu” – que volia que anàrem a cantar amb ell-, jo em vaig alçar com una boja de la butaca i em vaig llançar cap a l’escenari xafant tots els menuts que tenia al davant i la meua germana em va dir: “Carme!, damunt m’he hagut de barallar amb totes les mares eixes que pensaven no estàs bé del cap”. I a mi què? Ara diuen per ma casa que Dani Miquel és per a menuts i que ja ho tinc bé.

2013-10-05 carme42

En esta foto Andreu no està massa guapo i no canta

En el Micalet estava una mestra meua del Santa Teresa, que li diuen Neus i és escriptora i molt simpàtica i estava Andreu que és guapo, guapo i canta super bé. Jo estava allà asseguda a les fosques volent cantar i ma mare em feia: “Xss!, Carme, no cal que cantes tan fort”. “Xss, Carme ja has dit deu vegades que l’Andreu és guapo, calla un poquet”. “Xss Carme fes palmes quan toque, no a deshora”. “Xss, Carme sí que té una veu xula però calla que estàs molestant”. Ja veus quines ganes que tinc jo d’anar a acompanyar a ma mare. A la pròxima, si vol que vaja sola i damunt ella sí que es va passar tot el temps molestant que amb tant de “xss” vaig acabar perdent-me mig concert.

“A mi què em passa?”

amiguescole

Els meus amics del Santa Teresa

Des de ben menuda m’he acostumat a escoltar converses estranyes. La meua germana Mariola sempre preguntava: “Mare!, Enric!, però Carme sap el què li passa?”. I els meus pares: “A Carme no li passa res. S’ha d’esforçar una miqueta més que els altres xiquets i nosaltres l’hem d’ajudar”. Això és el que ells deien però jo els he pillat més d’una vegada parlant de mi perquè sé que els agradaria estar dins de mi i saber què és el que em passa. El meu pare li va dir una volta al meu germà Quim que jo era com una xiqueta que se’n vol anar de viatge amb els seus companys a Madrid però que ells “viatjaven en AVE i jo en un regional” i el meu germà que és el més llest de tots, no va entendre res. Continua llegint

Vull un mòbil

adelaimaite

Tots els meus cosins tenen mòbil. Fins i tot Joan, Ferran i Maria que són més menuts que jo. I el bobo de Quim. Jo li dic a Enric: “I el meu mòbil? Jo vull un mòbil”. I el meu pare: “I tu per a què vols un mòbil”. I jo: “Mmm…, per telefonar a les iaies? I Enric: “Això ja ho fas amb el de la mare o el meu” I jo: “Mmmmm…, per a vore les fotos?” I ell: “Per a això ja tens l’Ipad”. I jo; “Mmmmm…, per a saludar a Mariola? I ell: “La saludes quan està en casa”. I ja no sé què més dir però: “Mmmmm…, perquè els de l’autobús de l’escola tenen mòbil?”

L’any passat vaig escriure la carta als reis i els en vaig demanar un. El meu germà em va dir: “Carmeee!, que els reis són els pares! A vore quan et fas major!”. I els reis em van dur unes sabates que diu ma mare que em feien molta falta i un abric que m’havia provat uns dies abans en una botiga de Villena.

Jo quan era menuda em despertava a la nit i li agafava el mòbil a ma mare i em posava a telefonar a la gent. Cada vegada telefonava a un número. Hi havia gent que coneixia i gent que no. Ma mare deia: “Este mòbil va fatal. Doncs no m’ha dit Ricard que li he telefonat a les 3 del matí?” A la que més m’agradava telefonar era a Adela perquè era el primer nom que em trobava. Un dia Adela li va dir a ma mare: “Mira a vore que fas però quasi totes les nits a les quatre o a les cinc del matí em telefones i em fas bons sustos”. I ma mare em va arreplegar quan vaig arribar del col·legi i em va dir: “Bandida! Com em tornes a tocar el mòbil aprepara’t. Després vas a adormint-te per l’escola. I tant! Si et passes la nit fent empastraes”.

Crec que és per això perquè no tinc mòbil però jo és que ara ja dorm tota la nit.